El PSUC es retroba per fer costat al nou partit dels comuns

35 anys després de la primera crisi que va començar a afectar el PSUC, l'històric partit comunista de Catalunya, desenes de dirigents i militants es tornen a trobar. El motiu és fer costat al partit d'esquerres que s'està gestant a Catalunya impulsat per Ada Colau, Barcelona en Comú, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida, Podem i Equo.

Aquells eurocomunistes, leninistes i prosoviètics volen deixar enrere els episodis de divisió i han subscrit un manifest en què asseguren que "una esperança és possible". Es presentarà aquest divendres a la tarda a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona en el marc de l'acte De la lluita antifranquista a la renovació en la política.

Prendran la paraula Ricard Vinyes, historiador i comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona, així com diversos testimonis de la lluita antifranquista, i tancarà l'acte el diputat Xavier Domènech, peça clau d'aquest nou subjecte polític en gestació, del qual es reclama que connecti amb l'esperit d'aquella batalla que es va fer contra la dictadura.

Els morts, detinguts i torturats a les comissaries els van posar fonamentalment el PSUC i Comissions Obreres, però l'arribada de la democràcia va suposar la fi del partit que van liderar Gregorio López Raimundo i Antonio Gutiérrez Díaz, entre d'altres.

Joan Saura, que els va succeir en la direcció del que després es va anomenar Iniciativa per Catalunya, és un dels signants del manifest, allunyat des de fa anys de l'escena política. Igual que el també exconseller del tripartit Francesc Baltasar o els exegidors de l'Ajuntament de Barcelona Jordi Borja, Eulàlia Vintró o Antoni Lucchetti. O l'exregidor de l'Hospitalet Ramon Luque.

En la llista figuren també altres referències del PSUC i les seves successives escissions, com Ferran Gallego i desenes de militants anònims. Luis Romero Huertes, aquell obrer de la construcció, ara ja amb 86 anys, que va aparèixer al mític cartell de les eleccions constituents del 1977 sota el lema "les meves mans, el meu capital, el meu partit".

També figuren els catedràtics de Dret Mercedes García Arán i Juan Ramon Capella, i dirigents històrics de Comissions Obreres, com Isidor Boix, Juan Ignacio Valdivieso o Mariano Aragón.

El manifest clama contra el "bipartidisme oligàrquic" que es va instaurar a Espanya després de la transició i en defensa dels drets arrabassats per lleis "al servei d'unes minories" que impedeixen, entre d'altres, l'exercici del dret d'autodeterminació. El text es felicita pel que va suposar el 15-M i assegura que Un País en Comú, la denominació del nou partit, representa aquesta esperança de lluita que es necessitava.

Per apuntalar aquesta força política s'ofereix l'experiència de la gent procedent de les lluites antifranquistes i s'adverteix que "en la confluència ningú és més que ningú, ningú sobra". És un encàrrec a Ada Colau i Barcelona en Comú d'imposar els seus criteris en l'organització interna de la nova formació.

"Ningú guanyarà sol. Cap canvi important no serà possible per molta gent que siguem..: Ningú té tota la raó", conclou el manifest, que reclama "el reconeixement de les nostres històries" per  facilitar la unitat. Per això es reclama mirar enrere i recuperar el passat, però també mirar endavant i conquerir el futur.