Gent de pau

"No vaig tirar ni un tir per por a matar ningú; no volia matar”. “Que no torni allò”, diu en Daniel recordant la guerra que va haver de fer. Ell és un dels testimonis del programa Trinxeres que TV-3 va estrenar diumenge passat. Els seus autors —Carles Costa, Eloi Vila i Marc Juan— fan a peu els 350 km del front republicà del 38, quan les tropes franquistes ja havien arribat al Mediterrani i la Catalunya republicana va quedar aïllada. Els moments més intensos i brillants d’aquest viatge els donen els testimonis d’aquells dies. Com en Lluís, de Figuerola, que d’un camp de concentració va acabar lluitant amb la bandera falangista de Biscaia. Al front, explica, “només penses si et pots escapar. És molt cruel una guerra civil”. De tant en tant, la gent del programa clava estaques amb un nom, el d’un dels soldats que va viure aquell drama. El gran encert de Trinxeres és que aquests memorials no estan reservats a herois. Aquest primer dia van tenir un record, bàsicament, per a gent de pau. A en Josep Maria el va cridar l’exèrcit republicà quan tenia 19 anys. No volia anar al front i va inventar-se que era telegrafista (va aprendre l’alfabet Morse en quatre dies) perquè la unitat de transmissions era a la rereguarda. L’Eugeni tampoc volia anar a la guerra. Forçat a integrar-se en l’exèrcit republicà, s’escapa i la seva aventura acaba en territori franquista, allistat forçosament. Un home que no volia fer la guerra va haver de fer-la en els dos bàndols. I també hi ha el testimoni de dones que la van viure al seu poble. Des del drama dels hospitals a la crueltat dels vencedors.

El programa vol ser una road movie, i en aquest punt resulta excessiva la crònica sobre la peripècia excursionista dels reporters (si troben o no un refugi; si han de saltar un barranc...). Encara que estigui fet des del que era territori de la República, és injust donar, quan es parla de les batalles, solament el nombre de morts que van patir els republicans. Els morts d’una guerra són una dada trista sense distincions. Sobretot quan segurament més d’un, i de tres, d’aquests soldats estaven sota una bandera imposada. En canvi, commou, sense que el programa faci maniobres lacrimògenes, el testimoni oral de gent anònima que té guardada al cor la memòria d’una tragèdia més que d’una epopeia. Són grans moments.

Pastissers. A un xocolater que volia obrir una segona botiga li van recomanar fer-ho a prop d’una església per captar clients entre els feligresos. “I ara resulta”, explicava, “que ningú va a missa”. Fa dues setmanes, Valor afegit, un dels informatius més sòlids de TV-3, va parlar de la crisi d’aquest sector que, fa 20 anys, tenia 800 obradors i ara n’obren la meitat. El programa va parlar amb un pastisser artesà dels canvis d’hàbits, dels esdeveniments pastissers com són el tortell de Reis i la coca de Sant Joan, i també ho va fer amb les futures generacions que estudien a l’escola oficial del gremi somniant amb noves creacions. Una innovació que no és solament a les pastisseries sinó, també, en la gran restauració catalana. Amb unes poques pinzellades vam tenir una idea del que Albert Closas, director del programa, va definir com “la bogeria en el sector de la pastisseria”. I ho feia pocs minuts després que TV-3 estrenés Bogeria a la pastisseria, on, se suposa, Christian Escribà ha de mostrar les emocions i els reptes de les seves propostes singulars. Però el programa es converteix en un publireportatge basat en el cultiu d’una tòpica imatge de geni que es demostra bàsicament en la extravagància. No es tracta que Escribà no es mereixi un programa, com se’l mereixerien altres col·legues. És que n’hi donen 13... Fatigant.