A la dreta del PP?

Els dos menyspreus prenadalencs que Aznar ha dedicat al lideratge de Rajoy —primer, l’agra epístola de FAES contra la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i, per extensió, contra qualsevol retoc a la política catalana del PP; després, la renúncia del reconquistador de Perejil a la presidència d’honor del partit que va modelar durant tres lustres— han donat peu a especulacions mediàtiques sobre si seria viable o si tindria espai una nova formació política situada a la dreta dels populars. És una qüestió interessant, sobretot en perspectiva europea, respecte de la qual la història politicoelectoral espanyola des del 1977 ofereix alguns antecedents útils.

Poca gent recorda que, després de la implosió de la primera Aliança Popular, la dels Set Magnífics, alguns (Silva Muñoz, Fernández de la Mora, Thomas de Carranza) van crear, a finals del 1978, una Dreta Democràtica Espanyola que pretenia competir amb Fraga des d’un dretisme genuí: sense vel·leïtats centristes, però sense llançar-se als braços de Blas Piñar. Curta de forces, DDE no va gosar presentar-se a les generals del 1979, de manera que, per estrenar-se a les urnes, va haver d’esperar els primers comicis al Parlament gallec, a la tardor del 1981. L’ínfim del resultat (2.022 vots, el 0,21%) va convertir el debut en epitafi, de manera que el partit va desaparèixer poc després.

Van haver de passar una quinzena d’anys i moltes coses en el si de la dreta espanyola (la reiterada comprovació del “sostre de Fraga”, l’infeliç experiment d’Hernández Mancha, la metamorfosi d’AP en Partit Popular, la dificultosa marxa d’Aznar cap a la Moncloa...) perquè el seu partit insígnia conegués una nova escissió pel costat d’estribord. Va ser, paradoxalment, a finals del 1996, quan el PP va assolir per fi el poder, tot i que enfilat sobre el pacte del Majestic.

Justament, el desgrat davant de les “concessions excessives” d’Aznar als nacionalistes catalans i bascos, la tesi que “les autonomies no han de menyscabar la unitat indissoluble de la Nació Espanyola” i el rebuig del centrisme van servir de base doctrinal al PADE (Partit d’Acció Democràtica Espanyola, rebatejat després com a Partit Demòcrata Espanyol). En el terreny personal, el van impulsar alguns destacats seguidors de Fraga (Juan Ramón Calero, Fernando Suárez, Antonio Martín Beaumont) que es consideraven ofesos per l’aznarisme. En tot cas, la resposta del cos electoral va ser escanyolida i minvant: 16.001 vots (0,08%) a les europees del 1999, 9.136 sufragis (0,04%) a les generals del 2000, 5.677 paperetes (0,02%) a les generals del 2004. Davant d’aquesta trajectòria, els responsables del PADE el van dissoldre a mitjans del 2008.

Un còctel semblant de desencant ideològic (en aquest cas, davant les suposades tebiesa i blanor de Rajoy) més vanitats o ambicions personals frustrades són en l’origen de l’última escissió del PP, la que el 2013 va donar lloc al partit Vox. Tot i que el seu primer registre electoral a les europees del 2014 (246.833 vots, un 1,57%) va ser prometedor, no haver assolit l’escó a què aspirava va impulsar Vidal-Quadras a abandonar ipso facto el lideratge i el projecte, que van quedar en mans de persones de perfil baix: Santiago Abascal, José Antonio Ortega Lara... Les urnes han reflectit inexorablement la pèrdua d’impuls subsegüent: 58.114 vots (0,23%) a les generals del 2015, 47.182 (0,2%) a les del juny passat.

Els precedents disponibles, doncs, no auguren un camí fàcil per a qui vulgui aixecar una alternativa no testimonial en el flanc dret del PP. Llevat que fos Aznar, clar; però aquest no ho farà. A diferència del que passa en altres latituds, el Govern de Rajoy ha esquivat l’acollida de refugiats, per la qual cosa la xenofòbia té aquí una rendibilitat marginal. A més, malgrat la troica, la immensa majoria dels espanyols continuen veient en la UE més una font de beneficis que de mals, de manera que l’euroescepticisme se situa més aviat a l’esquerra extrema. Ni Legha Nord ni Alternative für Deutschland funcionarien.

Existeix avui un sol element capaç d’obrir, en l’espai conservador espanyol, una bretxa de milions de sufragis mobilitzables fora del PP: que Rajoy establís una veritable negociació política amb les institucions catalanes; que accedís no ja a la independència o al referèndum, sinó a un tracte bilateral. Raó de més per afirmar que això no passarà de cap manera.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.