Satanàs no pot amb ells

Per què Els Pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús de Josep Maria Folch i Torres ha resistit, contra vent i marea, cent anys? Què fa que cada Nadal se’n programin més de 240 representacions —Folch i Torres no va ser l’únic que en va fer, hi ha altres Pastorets d’autors diversos, com ara Ramon Pàmies— que mouen més de 6.600 participants i més de 60.000 d’espectadors? El centenari de l’estrena d’Els Pastorets folquitorrians (1916-2016) torna a situar l’obra i l’autor en el punt de mira de l’actualitat teatral i literària. La primera vegada que es van representar Els Pastoretsde Folch i Torres va ser el 24 de desembre de 1916 al Coliseu Pompeia de Barcelona, un teatre que es va construir als primers compassos del segle passat, per bé que la primera pista dels Pastorets es remunta a 1721, segons un document localitzat per l’historiador Joan Giménez Blasco.

El que va néixer com una representació nadalenca amb un innegable component religiós s’ha anat transformant en un altre tipus d’espectacle que es repeteix per infinitat d’escenaris: des del Liceu amb la versió de Folch i Torres cantada, fins a desenes de representacions en tota mena de teatres i entitats. Desgranem, a grans trets, les causes principals —set, com els pecats capitals— de la pervivència d’un “moviment social” com aquest.

Una tradició inveterada

Molts dels qui participen en la representació d’Els Pastorets confessen que ho fan “per tradició”. En molts casos, ja hi havien pres part els pares, els avis, els besavis. És un hàbit familiar que es transmet —sense escarafalls— de generació en generació. Com si fos una herència immaterial. Els Pastorets folquitorrians estan indissolublement lligats al Nadal. Any rere any tornen a invertir-hi esforços i hores per fer-ho encara millor que la darrera vegada. En l’escenificació s’introdueixen retocs, modificacions, singularitats locals o anacronismes deliberats, però el text de Folch i Torres es manté més o menys íntegre.

Petits i grans, famílies senceres participen o assisteixen pels volts de Nadal a alguna de les centenars de representacions d’Els Pastorets que es fan en pobles i ciutats de Catalunya i Andorra. Ni el fred ni el vent gelat de l’hivern els emmandreixen. Els pares, els tiets o els avis hi duen els nens per Nadal, Sant Esteve o Reis. Sense mainada, això sí, no hi ha espectacle.

Un fenomen sociològic

Resulta sorprenent que, amb alts i baixos, l’obra de Folch i Torres hagi resistit els canvis d’hàbits en l’era del consumisme massiu i de les pantalles xucladores, i encara sigui capaç d’embadalir públics variats. El component sociològic no únicament ve determinat pel nombre de persones que s’involucren cada any en les representacions, sinó també pel sistema de valors que destil·len Els Pastorets. Els equips artístics que fan possible les representacions basen el seu treball en el compromís, la col·laboració i la solidaritat, necessaris per arribar a fer rutllar la portentosa maquinària escènica que reclama l’espectacle. Als de Calaf, els més ortodoxos, per exemple, hi participen unes dues-centes persones. A moltes escoles del país, la representació d’Els Pastorets de Folch i Torres, més o menys adaptada a les necessitats pedagògiques, continua essent una activitat divertida i estimulant per als xiquets. En les representacions dels grans, escampades arreu de la geografia catalana, la rivalitat entre els grups pastoretòfils ha estimulat sovint, de vegades fins a extrems una mica delirants, una competència artística per fer els millors Pastorets del país, del món i tot. Hi ha persones i grups que s’hi desviuen, dedicant-hi temps i neguits. La seva tenacitat fa possible que la tradició tingui un relleu generacional, bo i creant un espai de sociabilitat i de cultura d’inequívoca catalanitat.

Una obra tel·lúrica

És impressionant comprovar empíricament com les criatures, fins i tot les més bellugadisses i incrèdules, es queden clavades a la butaca durant tres hores veient els múltiples quadres d’Els Pastorets. Hi deu haver alguna força tel·lúrica que les deixa bocabadades. Sense ser-ne gaire conscient, Folch i Torres va dissenyar un artefacte escènic que, a més de l’espectacularitat volguda, remet als orígens atàvics d’una constel·lació simbòlica, d’una catalanitat “inventada”, però eficaç, que irradia unes metàfores potentíssimes, diàfanes i operatives sobre la condició humana. Amb el decurs dels anys i la secularització de la societat catalana, el contingut religiós ha passat a un segon terme. Pocs espectadors d’ara, d’altra banda, vinculen el protagonisme dels pastors als evangelis, a la transhumància o al simbolisme de la pobresa. En canvi, hi veuen clarament una al·legoria de la humanitat essencial: Rovelló té una fam que no s’hi veu; Lluquet s’enamora tendrament d’Isabeló; Getsé cau en la temptació fàustica... Tot és d’una blancor immaculada, d’una senzillesa corprenedora que encisa. L’espectacle ha guanyat la partida a la religió i a la moral consegüent. El viatge iniciàtic de Lluquet i Rovelló, ple de dificultats, i el triomf dels poders del Bé sobre els del Mal, condueixen a un happy end apoteòsic, però —com passa a l’Odissea homèrica o a Star Wars, salvant totes les distàncies— l’espectador en treu la lliçó que, a la vida, no tot són flors, violes i romaní. Després de cada representació d’Els Pastorets, per més naïf o kitsch que hagi estat, en surt entendrit, content i dotat d’una mica més de “clarividència moral”, amb permís de Zygmunt Bauman.

Una escola teatral

Qui vulgui participar en les representacions d’Els Pastorets només cal que vagi a les trobades preliminars convocades per preparar-les. Tothom hi té un lloc, segons la vocació i la traça de cadascú. Durant les llargues sessions de treball s’estableix entre el grup una relació col·laborativa i d’equip. Fent teatre, s’aprèn a conviure, a treballar de manera cooperativa i a unir esforços per a un objectiu comú. Els Pastorets han estat també una escola on han fet les primeres armes escèniques futurs directors, actors, escenògrafs, il·luminadors, tècnics... És un taller d’aprenentatge, un obrador per foguejar-se teatralment. Són molts els professionals de les arts escèniques que —ho reconeguin o no— han debutat fent Els Pastorets.

Una dramatúrgia espectacular

La representació d’Els Pastorets convoca totes les arts en un “espectacle total”: les literàries, les escèniques, les plàstiques, les visuals. Lluquet i Rovelló, dues ànimes càndides, emprenen un viatge oníric que els durà cap a les profunditats del mal. Els colors mediterranis i lluminosos del món dels pastors contrasten vivament amb els vermells i els negres del submón dels dimonis. Tot és d’una espectacularitat fantàstica perquè entri pels sentits i el cor dels menuts, i també dels més grans. Amb el temps, les representacions han incorporat nombrosos efectes especials, ja presents tanmateix en l’estrena al Romea del 1918. Se n’ha millorat, sens dubte, la qualitat tècnica (escenografia, il·luminació, espai sonor), però es conserven encara els recursos artesanals, com ara l’escotilló per on entra i surt Satanàs. Els dimonis s’han tornat molt més espectaculars i coloristes: hi fan aparicions estel·lars, influïdes pel cinema d’aventures o intergalàctic. La polaritat mítica entre el dalt (espai del Bé) i el baix (regne del Mal) s’ha perfeccionat segons els avenços tècnics.

Una obra històrica

La primera estrena d’Els Pastorets va tenir lloc el 24 de desembre de 1916 al Coliseu Pompeia de Barcelona. En règim professional, va debutar al Teatre Romea, el 1918, amb direcció d’Enric Giménez. L’autor, un dels escriptors més prolífics i més llegits de Catalunya, encertava a crear un dels èxits més perdurables de l’escena indígena. La seva obra es convertiria en un clàssic del teatre popular. Es va estendre per múltiples ciutats i es va representar fins al 1936. Després del parèntesi de la guerra, es va autoritzar en castellà per imperatiu genocida de la censura franquista, tot i que sembla que alguns grups s’atrevien a fer-los en català. El règim recelava de la seva popularitat. Amb la represa amb comptagotes del 1946, el text de Folch i Torres va tornar a pujar als escenaris. Fins avui. Entre les representacions més esbojarrades cal destacar la que va dirigir Maria Aurèlia Capmany el 1966 al Romea amb la Companyia Adrià Gual. L’equip artístic era integrat per professionals i estudiants de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que dirigia Ricard Salvat. Els decorats, molt conceptuals i moderns, eren obra del filocomunista Josep Guinovart. Val a dir que Folch i Torres no va ser l’únic dramaturg que va escriure uns Pastorets i que va imposar-se als escenaris. D’aquest gènere, d’orígens medievals, n’hi ha moltes altres versions i adaptacions d’autors diversos: de Frederic Soler (El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga) a Ricard Reguant (Els Pastorets Superestel), tot passant per Ramon Pàmies (L’Estel de Natzaret), Francesc d’Assís Picas (La flor de Nadal) o Lluís Millà (El Naixement de Jesús o Els Pastorets catalans), per citar-ne només alguns de contemporanis.

Què fa, doncs, que Folch i Torres hagi esdevingut “el Molière d’Els Pastorets”, en paraules de Josep Pla? En primer lloc, la qualitat i la coherència dramatúrgiques d’un text que es deixa inspirar, segons confessió del mateix autor, per “l’encís de la clàssica caseta de pessebre”. En segon lloc, la netedat de la trama i del missatge moral, amable i mesurat, perfectament comprensible pel públic infantil i que fa les delícies digestives del públic adult. En tercer lloc, l’impacte visual de les forces diabòliques que, defensores del pecat, exerceixen una atracció espectacular en els petits i prenen un doble sentit —de vegades lúbric i tot— en els grans. A Els Pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús hi és pràcticament tot: envits, temptacions, caigudes, festeigs, sardanes i apoteosi final.

Una obra arrelada al territori

La quantitat de representacions d’Els Pastorets folquitorrians que es fan a Catalunya i Andorra mostra l’arrelament i l’extensió del fenomen. Els posen en escena una setantena de ciutats i pobles que s’escampen arreu dels punts cardinals: de Sant Julià de Lòria, al nord, d’Ulldecona, al sud, de Tremp, a l’oest, de l’Escala, a l’est. A Calaf, on la representació és fidelíssima al text i d’una gran espectacularitat, s’hi aboca gairebé tot el poble: s’ha convertit en un signe d’identitat. A La Faràndula de Sabadell, on el muntatge està més modernitzat, els papers també passen de pares a fills i els directors cada vegada hi apliquen paràmetres més professionals. Al teatret del centre parroquial de Sant Vicenç de Sabadell, s’hi respira un aire de barri popular i de bona fe entranyables. A les comarques barcelonines, a les gironines, a les tarragonines i a les centrals, en fi, s’hi concentra la majoria de representacions, que són més esporàdiques a ponent.

Sens dubte, com les sardanes o els castellers, Els Pastorets són un patrimoni cultural dels catalans. Els de Folch i Torres, els més representats i els més populars, han superat els trasbalsos de la història i han perviscut fins a l’actualitat, gairebé intactes. Han fet cent anys. La persistència dels voluntaris que participen en les funcions per amor a l’art i la fidelitat del públic han fet possible que la tradició d’Els Pastorets pugui mantenir-se tan i tan viva.