Forma i substància de la llengua parlada

Encara que també va crear personatges alegres, els herois d’Emili Vilanova (Barcelona, 1840-1905) solen ser molt infeliços. Alguns perquè, amb resignació o sense, viuen enfonsats en la misèria; altres perquè es consumeixen en un matrimoni en què cada membre de la parella té el seu cònjuge per enemic. Els fills es troben inapel·lablement sotmesos a l’arbitrarietat de les decisions paternes. Les mares acompanyen les noies a buscar parella a casa d’un senyor que concerta matrimonis per compte propi. Les veïnes dediquen la major part del dia a la crítica de les altres veïnes, els homes rondinen, els botiguers se les han de veure amb clients malcarats, i els pobres desgraciats que busquen feina van a parar a una agència de col·locació l’amo de la qual és un professional de l’abús i la trampa. En molts casos, el relat parteix d’una situació tranquil·la: una persona que es fica en una botiga o un despatx i sol·licita un determinat servei; però de seguida entren en escena nous personatges que, tan aviat com obren la boca, enrareixen l’ambient: homes i dones que fan cua perquè els atenguin o que treuen un moment el cap per preguntar una cosa o altra. En general, aquests parroquians tendeixen a l’exabrupte i la queixa, s’ofenen contínuament, s’insulten els uns als altres o s’encaren de mala manera amb qui els ha d’atendre, i, quan la confusió de causes pendents arriba a un determinat nivell, de vegades hi han d’acabar intervenint els agents de l’ordre.

Sovint no hi ha res més que això, però en mans de Vilanova la llengua amb què es construeixen els diàlegs s’imposa a aquesta estructura de sainet per transcendir el simple divertiment i penetrar, amb una incisió més profunda del que pot semblar d’entrada, en les interioritats dels personatges. Extraient literatura dels motllos i els estereotips de la parla vulgar, imitant la lògica de les expressions i els procediments de la conversa ordinària, Vilanova aconsegueix que els lectors es quedin amb la impressió d’haver assistit personalment a un intercanvi de fluxos verbals capaços per si sols de donar compte dels recels, els orgulls, les penes, les ires, els temors i les indignacions de menestrals, perdularis, veïnes de replà, homes de barri i altres figures de la vida barcelonina del vuit-cents. Cap altre autor del XIX en llengua catalana (a excepció de Robert Robert, que és el seu mestre, i del mallorquí Gabriel Maura, autor dels insuperables Aigoforts) aconsegueix arribar tan lluny en aquest propòsit.

No és casual que sigui així. Vilanova no va ser un simple observador de la realitat que l’envoltava; sabem que també va ser un lector constant de les principals obres de la tradició europea, molt particularment del barroc castellà i la novel·la francesa contemporània. En els millors moments dels seus passatges descriptius ressonen certes maneres de fer de Quevedo, Balzac o Flaubert, i alguns dels seus quadros de costums s’eleven decididament per damunt del gènere; llegint Un perdulari, En Parladé o La sopera gran, es té la sensació que no s’està gaire lluny d’un Maupassant.

Eugeni d’Ors, dominat potser pel vici de la hipèrbole, es va esforçar a comparar-lo amb Dickens de manera que hi sortís perdent més el novel·lista anglès que el costumista barceloní. Podem compartir aquest entusiasme, però també és convenient mirar-se les coses en les seves justes proporcions, i si bé és veritat que l’obra de Vilanova perdura perquè posseeix bona part dels atributs de l’excel·lència literària, també ho és que, en una certa mesura, alguns dels seus escrits no deixen d’estar contaminats pel moralisme de la literatura popular del XIX i de tot allò, sensibleria, graciositat, casticisme, que fa que determinats autors de l’època ens caiguin irremissiblement de les mans. Ara bé, a última hora, el que preval per sobre de qualsevol altra consideració és aquest prodigi verbal que ens crea la il·lusió de veure renéixer intacta la Barcelona vella del seu temps. Tornem, doncs, a llegir Vilanova i agraïm a Enric Cassany, no tan sols l’esplèndida antologia que acaba de posar al mercat, sinó també la contribució de tota la seva obra crítica al coneixement precís del costumisme.