Miró reforça Es Baluard

“Concebem el museu com un ésser orgànic, permeable a les mutacions de l’entorn i utilitzem les presències per parlar també de les absències”. Ho afirma Nekane Aramburu, directora d’Es Baluard, el museu d’art modern i contemporani de Palma, davant el nou muntatge de la col·lecció permanent del museu, que s’enriqueix amb incorporacions valuoses. La més espectacular és el conjunt de 14 pintures de Joan Miró, algunes inèdites, dipositades per la família de l’artista, juntament amb un tàpies molt matèric del 1968 i una representació de la platja normanda de Varengeville de Braque, pertanyent a la col·lecció del mateix Miró, que en la mostra dialoga amb una de les seves vistes de Montroig.

“Cada museu ha de construir la seva llegenda a partir dels essencials, que poden ser les grans marques com Miró o Picasso, demanades pels turistes, que són el 70% dels nostres visitants, però també personatges ocults que hem de reivindicar”, explica Aramburu. És el cas de Pilar Montaner, pintora mallorquina casada amb un notable mecenes, que va fer ombra a la seva carrera en comptes d’alçar-la. La seva enigmàtica obra ja s’ha convertit en una de les peces essencials d’un fons molt heterogeni, que treu la seva força precisament de les tensions, contradiccions i reflexions que pot generar. A més de l’important dipòsit mironià, que ofereix un recorregut cronològic per tota la trajectòria de l’artista, revelant el seu vessant més místic, el museu conserva els ninots de Mori el Merma i les sèries que acompanyen l’obra teatral d’Alfred Jarry, Ubu aux Baléares, formades per llibres d’artista, litografies originals i fotografies, en les quals un Miró emmascarat s’assembla a un membre del col·lectiu antisistema Anonymous ante litteram. “Volem ensenyar el Miró més místic i polític, que es converteix així en un dels casos d’estudi de la col·lecció”, indica Aramburu, que ha esquitxat amb diversos casos d’estudi (com la investigació sobre les dones dadaistes disponible també en web) un recorregut cronològic format per 124 obres de 53 artistes, realitzades entre el 1872 i el 2016, que es mantindrà un any. “El museu és un organisme viu i a partir dels grans noms és possible construir noves lectures”, explica la directora, usant com a exemple les relacions transgènere que s’estableixen entre un dibuix de Dalí, una foto de Mapplethorpe i un dibuix d’Isabel Villar, un altre personatge als marges de la història oficial. “És important subvertir els relats hegemònics, hi ha altres narratives possibles”, creu la museògrafa, d’àmplia experiència com a comissària independent.

L’atenció particular que el centre reserva a les noves tecnologies i als mixed media, que inclouen la participació del públic, es posa de manifest tant en la col·lecció permanent (que es tanca amb una peça d’art electrònic en homenatge a Malevitch formada per pantalles de diversos dispositius) com al programa d’exposicions temporals, la cirereta de les quals és la sèrie Reproductibilitat, que investiga l’evolució de la imatge artística des de la protofotografia fins a les noves tècniques de postproducció, passant per les pràctiques fílmiques d’avantguarda, el videoart i la comunicació hipermèdia. Fins a finals de gener Reproductibilitat presenta una selecció de la col·lecció olorVISUAL, reunida pel creador de perfums Ernesto Ventós, que rep el visitant amb una fila de potets, on es pot olorar l’essència de cada artista. Així, Muntadas fa olor de la floridura dels carrers venecians de la seva obra, mentre que Eugenio Ampudia desprèn olor de cremat, com la que sortiria de la biblioteca en flames de la seva videoinstalació. Daniel Canogar fa olor de les mandarines que va menjar sobre el teclat audiovisual, testimoni del pas del temps i de la relació entre humans i el món electrònic.

Propostes imprevistes

“Les grans exposicions han de ser programades amb molta antelació, per això reservo espais per a propostes imprevistes, que permeten a la institució mantenir el dinamisme”, va afegir Aramburu, al·ludint al Gabinet, on es presenta una proposta inèdita d’Ana Laura Aláez que combina escultura i art sonor, i l’Espai Observatori, que acull un vídeo de Joan Bennassar, guanyador de la tercera beca a la creació videogràfica DKV, que descriu infraestructures sorprenents altament tecnològiques alienes a un entorn, com una pista d’esquí a Dubai o una platja tropical en una antiga fàbrica de zepelins de Berlín. Per al 2017 es manté el programa Paisatges sostenibles, que es va plasmant en projectes de gran impacte sobre el territori, mentre que el turisme protagonitzarà una gran exposició, que es realitzarà conjuntament amb l’Arts Santa Mònica i l’Institut Europeu del Disseny de Venècia. La mostra s’inaugurarà el maig del 2017, coincidint amb la Biennal d’Art d’aquesta ciutat.