Picasso és l’amo

Ni una, ni dues, ni tres, ni quatre. Fins a cinc grans exposicions on es poden veure obres de Pablo Picasso coincideixen a Barcelona; un fet insòlit a la capital catalana, que mostra la versatilitat i el prestigi del malagueny. De les cinc, només a Picasso-romànic, oberta al Museu Nacional d'Art de Catalunya fins al 26 de febrer, el protagonista absolut és Picasso, ja que 40 obres seves conservades al Museu Picasso de París s'han instal·lat a les sales de pintura romànica del MNAC per veure les influències de l'art medieval en el pintor. L'exposició Cubisme i guerra, del Museu Picasso de Barcelona (fins al 29 de gener), malgrat que no porta el nom del pintor i se centra en l'art creat a París durant la Gran Guerra, inclou 13 obres de l'artista. A la Fundació Mapfre, dues enormes dones nues pintades per Picasso tanquen la mostra Renoir entre dones (fins al 8 de gener); mentre que per a Un Thyssen mai vist han viatjat al CaixaForum (fins al 5 de febrer) 55 obres del museu madrileny, entre les quals hi ha dos picassos, un d'ells l'impressionant Arlequí amb mirall, icona de la col·lecció amb la qual als barons els agradava fotografiar-se sempre que parlaven de la seva col·lecció. Finalment, el Museu del Disseny exposa a la plaça dels Glòries la cirereta, ja que una de les últimes obres de l'exposició D'obra (fins al 29 de gener), en la qual es reivindica el paper del fang en l'evolució de l'home, és un maó amb una doble escena de tauromàquia de Picasso. En total, 58 obres pintades i realitzades per Picasso, que es poden veure a pocs quilòmetres de distància durant uns mesos.

“És un autèntic luxe i una sort, perquè exposar l'obra de Picasso no és fàcil”, assegura Pablo Jiménez, director de l'àrea de cultura de la Fundació Mapfre. “No és un artista popular per al gran públic perquè molta gent el segueix veient com a extravagant i poc comprensible”, assegura de forma sorprenent. “Tampoc és fàcil que cedeixin obres per exposar-les. El 2014 en vam muntar a la fundació de Madrid una amb 150 picassos i va ser difícil reunir-los, malgrat que teníem la família de part nostra i una comissària molt bona [Maite Ocaña]. Jo mateix vaig fer molts viatges i em van dir que no”, explica Jiménez. “Per a l'exposició de Barcelona la presència de Picasso era important, perquè el final de Renoir no està gaire valorat i acabar la mostra amb dos picassos on es veu la relació entre ells serveix per valorar-lo i veure la devoció que Picasso sentia per Renoir”, remarca Jiménez, que recorda que el 1934 Picasso va acceptar cobrar la seva Suite Vollard amb obres de Renoir i Cézanne. “És un orgull per a Barcelona que hi hagi tantes obres de Picasso i tan diferents. Es podria fer una ruta per veure-les totes”, proposa Jiménez.

Per Guillermo Solana, director artístic del Museu Thyssen i comissari de la mostra de CaixaForum, la presència de Picasso a les exposicions és per dues raons: “Perquè la seva reputació creix cada temporada i perquè el repertori dels museus es redueix any rere any” i recorda que el seu museu inaugurarà l'octubre del 2017 una mostra sobre aquest pintor i Toulouse-Lautrec. Solana justifica aquesta coincidència explicant que “Barcelona és la segona ciutat picassiana, per darrere de París i per davant de Màlaga i la Corunya, i va ser crucial i va influir més que cap altra en ell” i remarca que el més interessant d'aquesta coincidència és que permet realitzar “diferents lectures i contextos del pintor; una de més propera, amb Renoir, i una altra dins d'una col·lecció internacional com és la Thyssen”.

Per la seva banda, Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, assegura que “pot ser una coincidència, però també és fruit que va fer de tot, va ser molt polifacètic i malgrat que en sabem moltes coses, hi ha molt per conèixer; per això l'auge de les exposicions coincideix amb l'augment de la investigació sobre Picasso i la seva obra”, assegura l'especialista francès des de Venècia, on acaba de participar en un congrés sobre la influència d'Itàlia i el món mediterrani en Picasso, realitzat dins de la xarxa Picasso-Mediterrani, que aglutina uns 50 museus de tot el món que tenen obres del pintor.

Tot i això, aquestes grans exposicions no són les úniques a Barcelona que mostren obres de Picasso. Fins al 7 de gener la galeria Mayoral, en l'homenatge que ret als artistes republicans que van participar en l'exposició de París del 1937, exposa dues obres més d'aquest artista: Cap de dona i Pierrot, bust. L'omnipresència de Picasso en la temporada expositiva de Barcelona es reafirma amb Mitologies, una exposició presentada aquest dilluns en la qual el seu museu barceloní exposa 40 gravats i litografies (fins al 19 de març) que mostren la importància de la mitologia grecoromana en la seva producció. El pintor es reencarna en éssers híbrids com faunes, sàtirs, centaures i, sobretot, minotaures que conquisten i posseeixen belles muses i dames en la majoria de les obres. Des del seu primer dibuix d'un Hèrcules que va fer amb nou anys fins a la seva sèrie sobre faunes que va pintar el 1948, passant per l'aiguafort Minotauromàquia, l'única obra que va realitzar el 1935 i que el pintor va regalar als museus d'art de Barcelona el 1938.