Justin, les ‘justinianes’ i les mares que les van parir

Cal ser de grafè, sigui el que sigui el grafè, per creure't l'ídol de 17.500 ànimes amb cossos en ebullició a punt de lava cridant el teu nom en va i no apujar una cella més que l'altra durant una hora d'ofici per glorificar-te encara més. Justin Bieber, objecte d'aquest culte tan desbocat, aparenta encara menys dels 22 anys que fa que va néixer al Canadà per al món, però la mirada i l'actitud entre absent i desganada amb què es va presentar aquest dimarts davant d'una parròquia embogida d'adeptes, gairebé totes del sexe femení, perquè pel cap baix les dones eren el 85% de la feligresia, delata uns quants lustres més a la seva biografia. Després, durant la segona part de la cerimònia, es va anar estovant, i gairebé escalfant davant del fervor de les fidels i, al final, fins i tot semblava que suava la dessuadora que es venia a 70 euros la peça a les parades de merchandising de fora.

Un nen vell sembla, en efecte, aquest Bieber. Si als crítics els fa mal lloar la seva evolució d'ex-nen prodigi a artista pop adult, la mitjana d'edat del seu públic d'aquest dimarts al Palau Sant Jordi de Barcelona tot just arribava a la majoria d'edat legal per poder, ni que sigui, entrar a veure'l. Per això, a banda de Justin i la seva legió de justinianes adolescents, hi havia una nombrosa representació de mares fent el cor fort, o viceversa, per participar del sacrifici i fer contentes les seves nenes. Unes, resignades. Altres, més justistes que Justin, entregadíssimes amb els megahits que escolten a totes les radiofórmules i que moltes ballen fins a esgotar-se a classe de zumba. Totes contentes, en el fons, d'acompanyar les filles a una fita d'iniciació que unes i altres explicaran als néts.

Perquè la condició d'ídol de masses no l'hi treu ningú, a Justin. Un nom més influent que Obama –de Trump, ni en parlem–, amb més seguidors a les xarxes que el Papa, i amb tantes o més reproduccions de les seves cançons que Adele, per parlar només de tres divinitats vives. Tots coneixem Justin, encara que jurem i perjurem no que no el coneixem. És impossible viure en societat en aquesta privilegiada part del planeta i no haver escoltat Sorry, Let me love you, o What do you mean, per esmentar només alguns dels temes del seu àlbum Purpose (2015), que va marcar un abans i un després en la seva consideració per part de la crítica i l'ampliació de la base generacional i sociològica del seu públic.

Diuen que Bieber té un somriure que enamora. Diuen. Perquè aquest dimarts el més a prop de mostrar emocions genuïnes que va estar aquest noi de pèl curt, ulleres per fer bonic i roba d'anar pel barri, va ser quan va fer que pugessin a l'escenari uns –se suposa que triadíssims– nens i els va convidar, com Jesús als seus deixebles, que se li apropessin. Sense tornar-se boig, tampoc. Abans, i després, es va dedicar a ascendir al cel i baixar a l'infern del Palau –dins d'un cub de vidre, dins d'una cota de malla, sobre una escala mecànica– envoltat d'un cos de ball aclaparador. Al voltant, foc, pluja, trons, la Bíblia en vers de la sofisticació escènica. Una experiència religiosa, en fi, una comunió absoluta amb l'ídol, pur èxtasi. Al final, fins i tot despertava gairebé tendresa veure marxar el messies sense mirar enrere ni oferir un trist bis a la parròquia. Més sol que la lluna. Diuen que Justin lloga amigues per Facebook per sortir de festa. És igual. Les justinianes de Barcelona –beliebers per al màrqueting– se'n van anar a casa levitant en gràcia de Justin. Sigui quina sigui la seva gràcia, que segur que en té alguna.