Nous records a la frontera

Quan Ommar Haddad se’n va anar de Damasc, al febrer del 2015, tenia una cosa molt clara: “No hi ha futur a Síria”. Llavors va començar un viatge per trobar refugi a Europa, un periple que el va portar de Turquia a la frontera grega amb Macedònia, passant per un trajecte en una llanxa pneumàtica en la qual anaven cinquanta persones i amb la qual va arribar a l’illa grega de Lesbos. L’últim pas abans de deixar enrere Grècia era agafar un autobús que el deixaria en una benzinera de l’empresa EKO a pocs quilòmetres de la frontera. Aquí va ser on Haddad i milers de refugiats es van quedar estancats després del tancament de fronteres el 8 de febrer del 2016: en una estació de servei enmig de la carretera, que aviat es va convertir en el segon camp de refugiats després del d’Idomeni. La comunitat que es va crear a EKO, on refugiats i voluntaris –la majoria catalans– es van organitzar per aconseguir millors condicions de vida, ha estat guardonada amb el Premi Internacional de la Fundació Alfonso Comín.

Haddad, de 23 anys, no pot dir el seu nom real ni explicar com ha aconseguit finalment arribar a Barcelona, on vol començar “una nova vida, amb nous somnis”. Però vol compartir els seus records. Alguns són molt dolorosos, com el de les bombes sobre Damasc, el de la seva casa familiar, “que està destruïda” o el del trajecte amb llanxa cap a Lesbos: “Havia de sostenir el meu nebot perquè no se li amuntegués la gent al damunt i pogués respirar”, explica en el vestíbul d’un hotel cèntric de Barcelona, un escenari radicalment diferent del que es va trobar quan va arribar a l’estació EKO.

Les condicions de vida eren pèssimes –“al principi no teníem tendes per a tots, i vam haver d’estar sota la pluja uns dies” –, però allà va ser on va començar a crear nous records gràcies al treball conjunt entre voluntaris i refugiats, que cada dia es reunien per discutir quines eren les necessitats del camp i intentar donar-hi resposta. Entre tots, i aprofitant les habilitats de cadascun, van crear una escola –on s’aprenia àrab, anglès, francès, castellà, grec–, una cuina, una infermeria i un espai per a les dones. Haddad, que parla anglès, era un dels intèrprets del camp. També animava les festes amb una guitarra i organitzava les nits de cinema amb un projector que van aconseguir, “una de les activitats més demanades”, explica.

Alguns d’aquests records nous, Haddad els porta al damunt: tres polseres, un collaret… “I en tinc molts més a casa”, afirma mentre somriu, còmplice, a David Zorrakino. Ell és un dels voluntaris que va impulsar la comunitat i el projecte EKO a la benzinera. “Un dels nostres objectius era que els refugiats creessin nous records”, explica. “Els nens, al principi, dibuixaven bombes sobre la ciutat, el viatge amb llanxa, els familiars que havien deixat enrere, però al cap d’uns dies de ser a EKO ja començaven a poder dibuixar les coses del camp”. “Érem una gran família, hi havia àrabs, kurds, gent molt gran, nens, i convivíem perfectament”, detalla Haddad.

Tot això es va acabar el 13 de juny del 2016, quan el Govern grec va evacuar l’estació EKO amb més de 300 policies antidisturbis per traslladar els refugiats a camps militars i poder controlar-los millor. “Va ser un dia molt trist, plovia i tots ploraven”, recorda Haddad, que per contrarestar aquesta situació va treure la guitarra i va aconseguir que els seus veïns cantessin davant els agents. La policia va detenir els voluntaris i va traslladar els refugiats a Vasilika, a una antiga granja d’aus. “Ens van dir que ens traslladaven aquí per millorar les condicions higièniques i sanitàries, però al camp militar ens vam trobar dos dits de pols, una calor insuportable i un menjar que sempre estava caducat”, explica Haddad. A més, les autoritats no hi van deixar entrar els voluntaris, que els van seguir fins allà, i van separar els refugiats per ètnies per evitar conflictes, sense saber que durant quatre mesos havien conviscut sense problemes. “Tot el que havíem construït va ser destruït”, lamenta Haddad.

La persistència dels voluntaris va ser determinant per no deixar en l’oblit els mesos a EKO. Van llogar un casalot proper al camp militar, i amb els refugiats, que tenen permís per sortir del camp, van començar a reconstruir l’escola, la cuina o l’espai per a les dones. La comunitat EKO ara només és diürna, és a cent metres del camp militar, i és on passen el dia gran part dels refugiats que malviuen en una antiga granja d’aus mentre esperen que s’obrin les fronteres. Haddad, encara que té en la seva memòria les bombes, el mar amenaçador i els seus pares, que continuen a Síria, no pot deixar de somriure quan pensa en EKO. Ara s’està assentant aquí, intenta aprendre català i pensa a trobar feina ràpid, però afirma: “Si pogués tornar com a voluntari, ho faria en el primer vol”.