Obres d’artistes i presos dialoguen al CaixaForum

Diuen que l’art ens fa lliures i sembla que és veritat veient les obres reunides a Bàlsam i fuga, un projecte de Mery Cuesta que relaciona la creació a la presó amb obres d’artistes de renom de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa. La mostra, que es pot veure al CaixaForum fins al 15 de gener, fuig dels tòpics carceraris per enfrontar-se a la producció artística dels interns des de l’emotivitat i els dilemes vitals. “A la presó ens relacionem des de la por. Crear et permet passar de la por i l’ansietat a un altre estat en què parlen les emocions i la teva veritable essència”, assegura en Raúl, que va entrar a la presó amb 18 anys i ara li queden quatre dels divuit que ha de complir. En Raúl es va descobrir pintor gràcies als monitors artístics, un programa pilot que existeix exclusivament en el sistema penitenciari català. “La presó és un món sumit en la foscor i es necessiten persones que t’ajudin a sortir i florir”, indica, envoltat dels nombrosos interns que han participat en la preinauguració.

La mostra, que sorgeix d’un treball de quatre anys a deu centres penitenciaris de Catalunya, es desplega als principals espais de la vida a la presó disposats al voltant d’un pati imaginari. “Les obres han estat seleccionades pel seu caràcter simbòlic i expressiu, per establir encreuaments formals i emocionals amb les grans peces de la col·lecció i teixir un discurs que també vol oferir al públic claus per entendre la vida a la presó”, explica Cuesta, que també serà comissària, amb Roc Parés, del Pavelló Català en la propera Biennal de Venècia.

De les 94 obres exposades, 70 pertanyen a reclusos i 24 a La Caixa, com L’horari, d’Ed Ruscha, que a l’entrada dialoga amb un calendari fet amb pasta de dents. És una de les poques concessions a les obres que Cuesta defineix com a “garjoleres”, com el xai fet amb molles de pa o el vaixell de burilles de cigarro de Juan Manuel Fernández, que podria haver signat Duchamp. El vaixell és una de les grans metàfores carceràries, a més dels ocells i el refugi que es plasma en els recers de terracota de Miguel Cerrillo, semblants als capolls que fan els insectes o a úters arcaics, i al tòrax-bresca de Frederic Amat, un artista que ha treballat amb presos diverses vegades. L’espai dedicat a l’evasió en la fantasia és el més impactant. És el terreny de l’irreal en què obres d’Evru i Ponç i un enorme Barceló s’alternen amb les fugues gràfiques dels interns cap a mons imaginats, idíl·lics i lliures i també cap a l’interior d’ells mateixos.

“Les referències als grans artistes del surrealisme, com Magritte o Ernst, delaten la importància del treball dels monitors per ampliar l’imaginari simbòlic dels presos”, indica Cuesta, destacant que, tot i que hi ha un bonic treball de videodansa de dones de Brians 1, la majoria d’obres són d’homes, perquè aquests constitueixen el 90% de la població carcerària. L’analogia entre la institució penitenciària i l’artística recorre tota la mostra i es posa especialment de relleu als murals que la tanquen, realitzats per l’il·lustrador Ricardo Cavolo amb presos de Tarragona. “L’objectiu del reclús és abandonar la institució mentre que l’artista vol lliurar-se dels jous però també vol establir amb la institució llaços duradors que li proporcionin suport econòmic i prestigi social”, conclou Cuesta.