Duchamp, una vida entre l’art i els escacs

L'afició pels escacs de l'artista francès Marcel Duchamp (1887-1968) era tan gran que el 1923 va anunciar que es retirava de la pràctica artística convencional per dedicar-se a practicar aquest joc de taula, perquè era un exercici intel·lectual "més pur". La seva vinculació i la passió pels escacs va ser tan gran que, quan va morir, el diari Le Figaro va publicar el seu obituari a la secció d'escacs. La relació entre aquest joc, Duchamp i, per extensió, la història de les avantguardes artístiques del segle XX és el leit motiv de l'exposició Fi de partida. Duchamp, els escacs i les avantguardes que s'inaugura aquest divendres a la Fundació Miró (Barcelona) fins al 22 de gener.

La mostra reuneix prop de 80 obres, 13 d'elles escacs creats per Alexander Calder, Max Ernest, Man Ray, Tatako Saito o Yoko Ono, a més d'obres fonamentals de les avantguardes signades pels mateixos autors, i uns altres com Kandinsky, André Bretón, René Magritte, però també Octavio Paz, Samuel Beckett o Ingmar Berman dels quals es poden llegir o veure projectats els seus treballs relacionats amb aquest joc en aquesta exposició comissariada per Manuel Segade.

L'exposició, situada a l'edifici creat per Josep Lluís Sert, s'articula en sis àmbits i repassa les pintures d'àmbit domèstic del postimpressionisme, els escacs com a element d'educació del poble, on s'exhibeixen obres del constructivisme rus i de la Bauhaus alemanya; i com els surrealistes van convertir els escacs en un mètode d'anàlisi. Repassa com durant la Segona Guerra Mundial aquest joc es va convertir en element clau de propaganda nacional i metàfora del triomf en la batalla. Conclou amb obres d'art conceptual inspirades en els escacs signades per Takako Saito, George Maciunas o Yoko Ono, de qui s'exposa una reproducció de la seva obra White chess set del 1966, on els jugadors han de confiar en el rival i s'aboleix la competència, com a metàfora de la Guerra Freda.