Núria Espert: “La cultura a Espanya? Un desastre total”

Núria Espert ha aparcat durant dos dies les representacions d’Incendios, de Wajdi Mouawad, al Teatro de la Abadía (Madrid) i ha anat a Oviedo per recollir, demà divendres, el Premi Princesa d'Astúries de les Arts, “un premi”, ha dit durant una trobada amb els mitjans, “que no me'l donen a mi, sinó al teatre, des del productor fins al tramoista”. "A algú li havien de donar i me l’han donat a mi".

L'actriu, nascuda a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) el 1935, ha parlat, sí, de l'escena i les llums i les ombres, però ha llançat també una duríssima diatriba contra l'actitud dels polítics espanyols i el seu tracte a la cultura: "La cultura a Espanya és un desastre total, una catàstrofe. Els nostres polítics han estat debatent de tot durant massa dies, però ni una sola vegada no ha sonat la paraula cultura en aquests debats, en els quals es parla fins i tot de l'aigua dels regadius, però molt poc, gairebé gens, d'educació, que és el problema real d'aquest país, i gens de cultura. No sé si és premeditat o pura estultícia. La cultura no dóna ni un vot, pensen els nostres polítics, i s'equivoquen, perquè, malgrat que és veritat que Espanya no és un país gaire culte, som milions de persones les que la necessitem per viure." L'actriu ha exigit als governants que no continuïn aplicant al teatre "els mateixos impostos que s'apliquen als diamants".

Tampoc no s'ha tallat la històrica intèrpret de Yerma a l'hora d'opinar sobre la situació política espanyola: "S'ha prolongat d'una manera equivocada, deliberada i indecent, i per interessos que no són els nostres, una cosa que s'hauria d'haver resolt molt abans i de forma democràtica. La societat espanyola va dir clarament que ja no volia dos partits, i en va votar també d'altres, però en va votar més un que d'altres. Així que un cop no es va assolir la investidura, la cosa s'hauria d'haver acabat i el partit més votat hauria d'haver passat a governar amb l'abstenció dels altres, encara que hagués estat un Govern en minoria i encara que hagués durat només dos anys; i no es pot entendre que això s'estiri i s'estiri i que encara no sapiguem si haurem de votar una altra vegada".

Quant a la seva relació personal amb els escenaris i amb el fet de saltar-hi nit rere nit des de fa gairebé 70 anys, Espert s’ha mostrat emocionada i, gairebé amb llàgrimes als ulls, ha explicat: "Ni nosaltres entenem quin és el fenomen que es dóna al cor i al cap d'un actor per deixar a casa un pare agonitzant... o per anar-se'n a fer la funció en sortir de l'enterrament d'un fill. És una deformació de l'emoció”.

I ha parlat així del seu propi cas: “Quan va morir el meu marit, Armando Moreno, vaig creure que el món s'enfonsava. Jo estava fent El cerco de Leningrado, amb María Jesús Valdés, al Teatro Español, i quan va acabar l'enterrament me'n vaig anar al teatre a fer la funció. Curiosament, a l'escenari em vaig sentir sencera, no era ni una ombra ni un fantasma. La meva filla em va dir si volia que l’anul·léssim. Jo li vaig dir que si podia, que posés dues funcions diàries. Era l'únic lloc on podia respirar... era això o ingressar-me perquè m'adormissin”. I ha afegit, amb la mirada perduda: “Això no és meritori... i no és només deformació professional, és alguna cosa més profunda... allà dalt, a l'escenari, ets tu i no ets tu, ets tu i ets l'altra. I quan arriba la calamitat, al teatre no hi vas tu, hi va l'altra”.