Focs de muntanya

Com que el combustible va car, el finançament del pregó alternatiu de la Mercè d’enguany el posa una empresa de benzines radicada a Catalunya i liderada per un home de conviccions independentistes. Fa molt bé de no amargar-se, aquest empresari, com va fer molt bé Joan Margarit de no amargar-se tampoc quan en el pregó del 2010 va demanar una nova relació entre Catalunya i Espanya per tal que Catalunya esdevingués un país semblant a Dinamarca i Holanda. No és que m’ho sàpiga de memòria: és que ho acabo de mirar a internet per comprovar l’any d’aquell pregó, entre d’altres coses perquè Margarit cridava també a la vaga general.

No sé si ara segueix tan convençut com llavors, però del que sí que estic segur és que el moviment independentista necessita combustible tothora, i de vegades no li és suficient amb explotar els moviments tàctics, polítics o jurídics de l’enemic —l’Estat espanyol—, ni tan sols les declaracions d’aquest o aquell badoc oportú. Aquest cop el moviment s’ha agafat a la decisió de l’equip d’Ada Colau d’encarregar el pregó de la Mercè 2016 a Javier Pérez Andújar: m’imagino les cabòries d’aquest nano nascut a tocar del Besòs i segur de posar una mica d’humor i d’ironia als patiments d’una nació sotmesa o tiranitzada a les lleis de les majories i les minories, o fins i tot, sotmesa a les lleis del poder, el seu i els dels altres, i a la seva interpretació.

Una altra cosa de la qual estic molt segur és de la vergonya íntima, purament cívica, d’aquells que aprecien els llibres de Margarit i de Pérez Andújar, a l’hora de resseguir les etzibades que l’un i l’altre han rebut i rebran per haver expressat en veu alta les seves preferències ideològiques i polítiques. Mentre un argumentava en favor de la independència, l’altre segurament imagina solucions d’una altra mena per restablir una altra cordialitat, ni que sigui funcional, entre dos poders polítics en democràcia. No sembla pas que a tothom li passi el mateix i, sobretot, no els passa això a aquells que se senten portaveus i agitadors del moviment; no els passa això a aquells a qui res no dissuadeix a l’hora d’usar el que calgui per fer via i arribar al cim solitari, o en solitari, no sé com dir-ho.

Francesc Serés va ser un dels primers, en aquest diari, de lamentar l’elecció com a pregoner de l’autor d’una delicadíssima elegia, Paseos con mi madre, perquè això deixava un marcador molt desequilibrat, a parer de Serés. A banda que en 20 anys eren pocs els escriptors escollits per fer el pregó, dels set que ho havien acceptat només un escrivia en català i els altres sis ho feien en castellà. Serés estava molt i molt emprenyat pel desequilibri de les llengües: vés a saber, potser tenia raó. Jo em divertiria sense reserves amb el que se li passés pel cap a l’esbojarrada oficial del regne, o de la república, Empar Moliner, si algú li hagués demanat de fer el pregó. I no tinc dubte que etzibaria un delirant pamflet contra l’opressor i en favor de la independència per a demà passat o per a abans-d’ahir, tant se val. Segur que, a més, vorejaria els límits o fins i tot els ultrapassaria passant-se molt amb algun estirabot, perquè aquesta és la llei de la literatura i dels escriptors: els bons solen anar per allà on ningú no s’imagina, com va fer el mateix Margarit en el seu pregó. Es diu valentia moral, i és el patrimoni intangible dels millors. A mi em sembla que és això el que el ciutadà sentiria en escoltar Moliner, o el mateix Serés si l’hi demanessin, i ens parlaria potser, amb la delicadesa aspra de La pell de la frontera, dels patiments dels més maltractats, siguin del color que siguin.

Malgrat això, el moviment necessita establir amb nitidesa un país de bons i dolents, i això no ho dic jo, sinó Toni Albà, que ha dit prou a tanta mandanga, i la mandanga vol dir que l’Ajuntament no estigui del cantó dels bons i hagi escollit un dels dolents. És aquest l’argument explícit, però el problema del moviment és que no només necessita moure’s, sinó addictes nous. I anar repartint credencials de bo i dolent potser no és un mètode excessivament persuasiu per als seus propòsits. De fet, i molt civilitzadament, Alfred Bosch, d’ERC, ha dit que vol saber què diu Pérez Andújar.

A mi em fa l’efecte que el personal que segueixi el pregó d’aquest any, en la seva immensa majoria, manté la salut mental prou estable, o naturalment inestable, com per entendre que els escriptors estan allà d’alt parlant per dir el que els peta i els ve de gust, en particular si els han convidat a un acte representatiu i amè, pura indústria de l’entertainment de les democràcies modernes. Tenen la virtut saludabilíssima de permetre que qualsevol digui el que vulgui sense que el policia de guàrdia patriòtica pugui ni tan sols demanar-li la documentació.

Ja sé que les aparences són unes altres i ens ho prenem a la valenta, perquè tots estem a mig segon d’escriure un brillantíssim i aclaparador tuit que hauria d’incendiar les xarxes de proclames. Però aquesta agitació política i banal no traça rutes fatals, ni imposa marcialment els seus desitjos, ni té cap poder real per impedir que un esplèndid autor en la seva maduresa es dirigeixi a la ciutadania i faci broma, o no, del que li sembli, inclòs el new look d’Ada Colau, inclosa l’eufòria patriòtica dels comentaristes de futbol quan juga el Barça i arriba el minut 17.14 (o la resta del partit), inclòs l’abjecte ús dels poders de l’Estat per part d’un ministre molt tronat i català, inclosa la decisió mateixa de l’Ajuntament d’escollir-lo a ell, Pérez Andújar, per fer el pregó. Si no estigués tan resuada l’expressió, potser podríem fer de Joan Fuster i “puix que parla català, vejam què diu”, fins i tot si el pregó el pronuncia i l’escriu en castellà. Jo, de fet, el llegiré al diari l’endemà, desconnectat de la passió que destil·larà el processisme tuitaire.