Ona Carbonell: “De petita em sentia com un ‘bitxo raro”

Ona Carbonell (Barcelona, 26 anys) col·lecciona medalles i experiències. Són molts records acumulats des que va competir per primera vegada en una piscina als 11 anys. Un dia se li va acudir calcular les hores que ha passat en remull sumant les hores d'entrenament: “Tres anys i mig”, assegura. Convertida en la capitana i una de les icones de la natació sincronitzada, amb dues plates olímpiques a Londres 2012, Carbonell ha presentat el seu primer llibre, Tres minutos, cuarenta segundos (Editorial Planeta), en el qual repassa amb tocs íntims la seva carrera esportiva, la seva relació amb l'aigua i el seu creixement personal. “No parlo de medalles i èxits, sinó de vivències i de maneres de veure les coses i d'afrontar la vida”, explica.

Pregunta. Estructura el llibre a partir de quatre moments clau de la seva vida. Què faria diferent si tornés a començar?

Resposta. Crec que no canviaria res. Tot és aprenentatge i experiències. Qualsevol decisió de la teva vida et porta a un altre moment. No canviaria ni els mals moments. Sóc com sóc per la meva família i per les decisions que he pres al llarg de la meva vida.

De petita em preguntava: I si m’ofego? I si em moro?

P. Ens presenta una nena d'11 anys que comença a competir i té por d'ofegar-se.

R. Molta por! Les apnees són de les coses més difícils quan ets petita i espanta molt. Fins i tot et passa quan competeixes. Hi ha una frase que surt al llibre: "I si m'ofego? i si em moro?" Em responien: “Tranquil·la, que ja recolliré”.

P. Al llarg de la seva infància se sent com una estranya, enmig d'un entorn infantil que la mira malament per voler seguir entrenant quan les sessions acabaven. S'ha sentit en algun moment incompresa?

R. Crec que no. De petita era més insegura, amb menys personalitat. Tot t'espanta més. No podia celebrar les medalles o les victòries perquè no volia destacar ni crear enveges. L'inici em va costar, però les experiències de l'esport, que et planteja reptes que obliguen a superar-te, permeten que agafis força i personalitat.

P. Als 14 anys entra al Centre d'Alt Rendiment (CAR), on és molt feliç.

No celebrava les medalles perquè no volia destacar ni crear enveges

R. Súper! Els meus pares em deien que levitava. Era el meu somni. És el lloc on et posen tots els mitjans perquè t'entrenis les 24 hores al dia. I era la meva obsessió. De petita només volia entrenar-me i millorar.

P. Allà s'adona d'un canvi de caràcter. “Sóc sociable i no ho sabia”, escriu.

R. En els meus primers anys de sincronitzada, a l'escola o l'institut, compartia la meva afició a l'esport amb gent que no vivia l'esport d'aquesta manera. Era com un bitxo raro. I al CAR tothom ho viu així, com jo. Era un somni fet realitat.

P. Vostè se separa de la seva companya d'habitació, la Kiki, perquè la competència per entrar a la selecció els va afectar personalment. Es poden tenir amigues en l'alta competició?

R. Ara amb la Kiki parlem moltíssim. També amb l'Andrea hem tingut algun frec a frec. Al final vius coses tan potents que sempre ets amiga. Hi ha gent que simplement és la teva companya, però durant aquesta etapa, fins que no vius sola, la majoria de les teves amigues són de la sincronitzada. Només vius aquest món.

P. Anna Tarrés li signava molts justificants per saltar-se l'escola i seguir entrenant-se. S'està preparada per afrontar tan jove aquests mètodes d'entrenaments i aquesta exigència?

R. En la vida ens preparem mentre vivim. Ningú et prepara per a qualsevol problema. Quan entro al CAR no estic preparada per res. Sóc una nena que somia ser allà. Però la vida et dóna cops i aprens.

P. Vostè tenia pressa per fer-se gran i bevia cafè per aparentar maduresa.

R. El meu esport i la meva seleccionadora [Anna Tarrés] ho requerien. He hagut de sentir milions de vegades que era petita o que tenia cara de nena. I no volia que això fos un inconvenient per no formar part de l'equip nacional. Volia canviar radicalment. Per això m'entrenava deu hores al dia.

P. Quedar-se fora dels Jocs de Pequín el 2008 és el seu pitjor moment?

R. Sí. No per no anar als Jocs, sinó per com va anar tot. Hi havia dedicat molt de temps i esforç.

Al Nepal vaig descobrir que era una part molt insignificant d’aquest planeta 

P. Després de Londres 2012 se'n va anar de viatge al Nepal. Necessitava redescobrir-se?

R. No. Allà vaig passar de la bombolla on tot és perfecte i acabo de guanyar dues medalles olímpiques, a relativitzar-ho tot. Vaig descobrir que era una part molt insignificant d'aquest planeta i que hi havia coses molt més importants, com la família, ajudar la gent… Al Nepal em vaig topar de cara amb la realitat.

P. Què li passa a la sincronitzada espanyola?

R. El que els passa a totes les seleccions menys a Rússia, que és invencible. Hi ha canvis generacionals. Li ha passat al Japó, que era de les millors, es va passar molts anys sense medalla i ara torna a estar a dalt de tot. Això passa a tots els països. Si tens la sort que un equip creixi junt, després han de venir les joves. I ara són molt jovenetes.

P. Has tingut cinc companys de duo al llarg dels últims anys. Es un reflex d'un problema esportiu?

R. Així és l'esport, no només la sincronitzada. Quan tornarem a tenir un Rafa Nadal, un Pau Gasol? Aquestes coses passen...