L’Estat dóna per perduts 26.300 milions en ajudes públiques a la banca

Quan es fan anar xifres tan grans és fàcil perdre la perspectiva. No obstant això, per situar la utilitat de 26.300 milions (el 2,6% del PIB), n'hi ha prou a recordar que les retallades en Sanitat i Educació durant la crisi han estat de 16.000 milions.

Fins al moment, els càlculs oficials de com va la recuperació de les ajudes a les antigues caixes fallides no sembla que generi gaire malestar perquè el procés segueix obert. És cert que falta vendre Bankia, on els contribuents es juguen 22.424 milions, el 43% del que s'ha lliurat només per a capital, però cap font financera consultada confia a recuperar tot el que s'ha invertit.

Al marge d'elucubracions, el fet cert i més greu és la pèrdua irremeiable de 38.012 milions (en el millor dels casos) conseqüència de vendes i despeses ja realitzades, la qual cosa converteix aquesta crisi en la més onerosa de la història: el Fons de Garantia de Dipòsits va xifrar en 9.000 milions d'euros constants del 2013 les pèrdues provocades per totes les crisis bancàries d'Espanya entre el 1978 i el 2004. És un terç dels 27.000 milions d'ajudes a la banca en els últims anys.

Inversió creditícia

Per què és tan gros el forat? Segons Antoni Garrido, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, la causa és que es va esfondrar la construcció, “destí gairebé exclusiu de la inversió creditícia, que va generar unes pèrdues enormes al sistema”. També ho atribueix “al retard a atacar els problemes de solvència, la qual cosa va agreujar encara més la situació perquè els dubtes sobre la situació real de les entitats van fer empitjorar l'economia”.

Aristóbulo de Juan, consultor i exdirector general del Banc d'Espanya, afirma que “sens dubte, el retard en l'actuació va elevar fortament les pèrdues de nombroses caixes i el cost de sanejar-les”. I afegeix: “Els diagnòstics inicials de les caixes insolvents van ser enormement optimistes i el seu tractament va ser discutible i clarament insuficient. Quan, el 2012, quatre o cinc anys després d'esclatar la crisi, es van recapitalitzar aquelles caixes amb capital de debò i es va crear la Sareb [el banc dolent], les pèrdues inicialment subjacents s'havien multiplicat”. Segons aquest expert, “el problema, a més, és que la Sareb va haver d'adquirir actius dolents a preus imposats poc realistes, deixant part de les pèrdues en les caixes recapitalitzades i una altra part en la mateixa Sareb”. Rafael Hurtado, professor de CUNEF, atribueix la baixa recuperació al fet que “la banca ha tingut rendiments molt baixos. L'entorn econòmic i els tipus baixos no han permès una rendibilitat adequada, i això s'ha traslladat a la valoració de les entitats”.

No obstant això, De Juan hi discrepa. “La raó que s'hagi recaptat tan poc és que el gruix de la recapitalització es va destinar a compensar el forat existent, no per deixar les entitats en una situació pròspera”. Aquest expert no espera “miracles” en la recuperació, sinó “un degoteig”, fruit de vendes d'accions del FROB, dividends i l'impost de societats. Recorda que les aportacions fetes pel Fons de Garantia són a fons perdut.

Garrido considera que s'ha recuperat poc per “les traves que les autoritats van imposar a part dels interessats a adquirir les entitats en crisi, com bancs estrangers i fons d'inversió molt agressius, la qual cosa va reduir el nombre de compradors potencials i, per tant, els preus que s'oferien per les entitats”.

De Juan conclou que el que s'ha salvat han estat caixes insolvents, els dipositants i el sistema de pagaments, ja que la crisi era sistèmica. El Banc d'Espanya considera realista recaptar 2.295 milions més i així elevar al 10% els diners recuperats. Un veterà directiu bancari, que demana anonimat, resumeix: “No cal esperar bones notícies. La banca ha perdut la meitat del seu valor i seguirà tocada molts anys”.