Una extraordinària imatge de país... de fireta

Els mesos anteriors al referèndum escocès del setembre del 2014 vaig seguir amb interès el debat entre partidaris i detractors i, més enllà d’algunes semblances amb el debat català, em va cridar molt l’atenció el fet que els nacionalistes escocesos insistissin tant que ells havien demostrat sobradament amb la seva gestió de l’autonomia escocesa que eren dignes d’assolir un Estat independent.

A diferència del que fan els independentistes catalans, els seus homòlegs escocesos van brandar durant la campanya pel referèndum un discurs en positiu sobre l’experiència autonòmica, presentant l’autogovern com el motor del desenvolupament econòmic i social d’Escòcia i posant l’èmfasi sobre la seva pròpia seriositat i diligència al capdavant del Govern autonòmic. Si havien estat capaços de gestionar de manera solvent un autogovern important, amb un nivell competencial gens menyspreable -encara que, en conjunt, sensiblement inferior al de Catalunya, per no parlar del País Basc i Navarra-, com no haurien de ser capaços de gestionar un Estat independent? No cal dir que la seva inferència és discutible, però -almenys en aquest punt- van tenir si més no la decència de no adulterar la realitat i van optar per assumir-la i intentar treure’n profit. La seva estratègia em sembla en aquest sentit més honesta, però sobretot més intel·ligent, perquè, en darrera instància, reconeixent l’amplitud de la seva capacitat d’autogovern, posant en relleu el marge que tenen per prendre decisions encara que en demanin més, el que estan fent és fer més creïble la seva pretensió d’autoatribuir-se el mèrit de la prosperitat d’Escòcia. En cas contrari, si l’autonomia fos exigua, haurien d’admetre que la responsabilitat de l’èxit seria tota del Govern britànic.

Els independentistes catalans, per la seva banda, no deixen de repetir que no tenim autogovern, que Espanya és un Estat hipercentralista, que no tenim cap marge de maniobra. L’expressió més utilitzada per polítics i tertulians independentistes és “autonomia de fireta”. Tanmateix, els mateixos que diuen que no tenen cap marge de maniobra ni capacitat d’autogovern -per la qual cosa s’hauria d’entendre que no tenen cap possibilitat d’incidir en la marxa de la nostra vida quotidiana- destaquen ufanosos les bondats de l’economia catalana, el seu creixement i dinamisme, la seva capacitat d’atracció d’inversió estrangera, el nivell de vida que hi ha a Catalunya, etcètera. Però en el pecat va la penitència. Si la seva premissa sobre la migradesa del nostre autogovern és certa, llavors els governants independentistes haurien d’admetre que la seva incidència en la marxa de la nostra economia és nul·la, que tot és mèrit de la societat civil i, en tot cas, potser de les polítiques implantades pels successius Governs centrals. Si volen que se’ls reconegui algun mereixement en la puixança de l’economia catalana, el més lògic fóra que deixessin de practicar el victimisme i comencessin a admetre que l’autogovern de què gaudim els catalans és notable, òbviament perfectible encara que no necessàriament per eixamplar-lo sinó fonamentalment per millorar-lo en pro del benestar dels ciutadans de Catalunya. Hauran de reconèixer, en suma, que menteixen quan diuen que tenim una autonomia de fireta.

Amb tot, d’un temps ençà començo a sospitar que els independentistes ho tenen molt interioritzat això de la fireta, i s’hi recreen, atès l’escàs respecte que demostren per les nostres institucions d’autogovern, com ara el Parlament, la Presidència de la Generalitat o els Mossos d’Esquadra, entre d’altres. Només cal recordar que l’actual presidenta de la Cambra catalana, una figura de primer ordre institucional, és Carme Forcadell, una agitadora política que poc abans de ser nomenada havia dit que el PP i Ciutadans no formen part del poble de Catalunya i els havia assenyalat com a “adversaris” d’aquest poble. Cal recordar que a les últimes eleccions catalanes Ciutadans i PP van obtenir entre els dos el suport de més d’un milió de catalans, un milió de catalans de ple dret, i probablement de sentiment, foragitats de la catalanitat per la presidenta de la segona institució del país. Costa de trobar un exemple comparable de sectarisme institucionalitzat no ja a Espanya sinó en el món occidental des de la Segona Guerra Mundial. Tal és la magnitud del deteriorament institucional de Catalunya en els últims anys. Això sí, amb il·lusió!, que diria el gran faedor de la proesa.

Però potser la imatge que millor representa aquesta autonomia de fireta, aquest país de pandereta en què els independentistes s’entesten a convertir Catalunya, aquest regne de la irresponsabilitat on la llei i el Tribunal Constitucional són figures merament decoratives mentre no es constitueixi l’Estat català, l’hem vista fa un dies amb la publicació de les fotos d’una festa que va tenir lloc a Cadaqués. El festí va ser a casa de la polemista Pilar Rahola, que va ser qui va publicar com aquell qui res a Twitter les fotos de la trobada.

Hi havia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, alguns periodistes i el comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. En una de les fotos, s’hi veu el president sostenint un pal amb una bandera estelada com si fos el líder d’un moviment d’alliberament nacional en un context colonial i no el president d’una comunitat autònoma d’un Estat democràtic de Dret. Reconec que a mi, personalment, tampoc no m’hauria semblat gaire normal que en el context d’un dinar amb amics el president de la Generalitat posés sostenint un pal amb una senyera, com tampoc no m’ho semblaria que el president del Govern d’Espanya ho fes amb una bandera espanyola. Ara bé, allò era una reunió privada i, per tant, cadascú era ben lliure de fer el que li donés la gana, i fins i tot el president de la Generalitat es podia permetre divertir-se onejant i fent-se fotos amb una bandera com l’estelada, que no representa ni de bon tros el conjunt dels catalans. Fins i tot el president té dret a desbarrar quan està de festa a casa d’uns amics. A partir d’aquí, és la seva responsabilitat assegurar-se que no transcendeixi una imatge tan impròpia de la seva condició de màxim representant de tots els catalans, una imatge que, per sobre de tot, malmet el prestigi de la institució que Puigdemont representa. És el reflex del soscavament de la neutralitat i la imparcialitat institucionals. “Una extraordinària imatge de país” en paraules de Rahola, que l’endemà va assegurar a Rac1 que comptava amb el permís de tots els assistents per publicar les fotos.

És, precisament, aquesta aquiescència general i la impudícia amb què Rahola justifica la publicació d’unes fotos d’aquesta índole el que demostra que una part important dels independentistes, començant per Puigdemont, han desconnectat definitivament de la realitat. De fet, a parer meu el que és més preocupant no és la reunió per si mateixa, sinó el fet que assistents com el comissari Trapero i, sobretot, el mateix president donessin el seu vistiplau a la publicació a les xarxes socials d’unes fotos que, com a mínim, posen en dubte el seu sentit institucional. Em preocupa que realment considerin que aquesta és “una extraordinària imatge de país”. Tant parlar de la fireta, i la fireta eren ells.