Postes de sol salades

Si has nascut en una illa del Mediterrani que va servir de refugi per a navegants, a l’estiu sempre vius un moment del dia en què cel, terra i mar es fonen en un sol element. El capvespre és un instant màgic a Menorca.

L’illa, envoltada de cales i penya-segats, es transforma a l’hora del crepuscle. El sol s’impregna de tonalitats vermelles, intenses, i durant uns minuts lluita contra el mar amb els seus centelleigs fins que desapareix entre les ones. Les barques tornen a port. I tots els habitants de Menorca, fins i tot els animals (hi ha més de 10.000 vaques i 2.800 equins, segons el Consell Insular), s’estremeixen uns instants mentre la llum s’afebleix.

Menorca amb prou feines fa 45 quilòmetres de punta a punta, però amaga molts racons, centenars, on un pot escapar-se i formar part de la vermellor del capvespre. Aquest rubor cada dia és diferent, perquè la naturalesa segueix sent salvatge tot i el turisme.

La platja de Son Bou, amb les seves aigües cristal·lines, és l’arenal més gran de Menorca

Entre llevant i el centre de l’illa no calen ulleres de llarga visió ni prismàtics per arribar a veure com cau el sol sobre els empedrats. Des de dalt del campanar de l’església de Santa Eulàlia, construïda al cim d’un turó, es poden veure la majoria de carrerons, parcs i places d’Alaior. És la tercera població de l’illa. El rei Jaume II va manar fundar el municipi, que en aquell temps era una alqueria islàmica, l’any 1304. Hi ha moltes pujades, moltíssimes i ben empinades, i són molt típics de la població els testos amb flors a cada portal. Ja hi ha gairebé 10.000 persones empadronades, 10.000! Tots ens coneixem.

Com abans, els nens juguen a la plaça del Ramal. Vells i joves fan tertúlia a Ca Na Divina o al bar Escacs. Els diumenges et desperten les campanes de l’església, que sonen a tot drap. Hi ha molta afició a la caça de perdius, l’hípica, la pesca i l’òpera. De fet, cada agost el veí més famós del poble, el baix baríton Simón Orfila, organitza un concert benèfic. El dilluns dia 8 van actuar amb Simón la soprano Yolanda Auyanet i el tenor Celso Albelo, artistes de primer ordre a la porta de casa, a tan sol dos minuts! El concert atrau tant de públic que cal instal·lar una pantalla a l’aire lliure a Dalt es Fossar, molt a prop del que havia estat un refugi durant la Guerra Civil. Simón fa coincidir la vetllada amb la setmana gran d’Alaior, durant les festes de Sant Llorenç, on els cavalls (uns 80) són els protagonistes.

Aquest cap de setmana el poble va esclatar d’alegria amb els tradicionals jaleos, però els preparatius i els actes de les festes ja feia dies que se succeïen en cadena. Les cases i els carrers s’engalanen, es fa la pomada (gin Xoriguer amb llimonada) i es cuinen pastes típiques: pastissets, formatjades, rubiols... La felicitat va en augment i es contagia a tothom com més s’apropa l’esclat de la festa. I tot s’amaneix amb les llàgrimes de Sant Llorenç. És un sopar amb gust de brisa marina, seguit d’un bany nocturn, d’estones estirat amb la vista cap a l’horitzó ple d’estrelles... Detalls d’unes nits que cal recordar.

El divendres, amb el pregó, queda inaugurada oficialment la festa de Sant Llorenç. A partir d’aquí, durant tot el cap de setmana els veïns actuem seguint rigorosament el que ens van ensenyar els avis: “Totes ses deixades són perdudes” (les oportunitats que es deixen passar, es perden). És moment de riures i retrobaments. Només et calen unes vambes, uns pantalons curts i una samarreta, el més vell que tinguis. El dissabte a la tarda es forma la qualcada. També munten a cavall un edil del govern municipal i un sacerdot. Però a mi el dia que més m’agrada és el diumenge al matí. Els meus pares no ens deixaven sortir de casa, al meu germà Vicent i a mi, sense haver esmorzat xocolata desfeta amb coca bamba, pel que pogués passar després. Després de la missa es torna a fer el jaleo, és una dansa embruixada en què l’animal intenta tocar el cel suspès entre la gentada. Al final acabes amb sorra fins als genolls i mullat de cap a peus, perquè per cada pomada que compres també et donen una ampolleta d’aigua. Arriba un moment en què ja no saps si et tiren aigua a sobre els amics del col·legi, els amics dels teus pares, o tu mateix sense voler.

La tarda acaba amb la banda de música tocant una samba i tot el poble salta, s’abraça i balla.

Però Alaior és molt més que Sant Llorenç. El poeta Ponç Pons escriu els seus versos des d’Alaior. Del municipi en surten formatges tan refinats com el de Torralba, o les banyes de la pastisseria Ca’n Sintes. I també tenim la fàbrica de calçat Pons Quintana.

A la localitat, a més, hi ha un gran nombre de jaciments arqueològics. Els més importants són el poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés i el de Torralba d’en Salord. Tampoc us podeu perdre la Necròpolis de Calescoves o la Basílica paleocristiana que hi ha en un extrem de la platja de Son Bou. Son Bou i Cala en Porter (on hi ha la famosa Cova d’en Xoroi) són els nuclis marítims i turístics d’Alaior. La platja de Son Bou, amb les seves aigües cristal·lines, és l’arenal més gran de Menorca. Hi ha cales més apartades com Calescoves, Cala Llucalari o la Cala de Sant Llorenç, llocs recòndits que amaguen llegendes i restes de naufragis. Són enclavaments que conviden a perdre’s i a gaudir d’un vesprejar màgic a Menorca. Crepuscles banyats, com la llengua que parlem, en sal.