Un tresor a la vora del mar

"Sabeu què? El Carib o qualsevol platja paradisíaca pot ser al·lucinat. Però això és un tresor". La meva neboda expressava la seva "felicitat màxima" en tornar a la platja on generacions de la família han estiuejat. Un tresor a seixanta i pocs quilòmetres de Barcelona, al nord de la Costa Daurada, anomenat Sant Salvador.

Agafes el cotxe i t'endinses per l'autovia de Castelldefels fins a connectar amb l'autopista de la costa. Garraf, Sitges, Vilanova, Cubelles, Cunit i Segur queden enrere. Baixant del coll de Calafell apareix el Pla de Mar del Baix Penedès, encara miraculosament tenyit del verd suau de les vinyes a pesar del creixement urbanístic que ha experimentat aquesta zona tradicionalment vitivinícola. A la dreta, el Vendrell. Al fons, Coma-ruga, Francàs i Sant Vicenç de Calders. A l'esquerra, el mar, a vegades gris i d'altres blau radiant. I als seus peus la platja. Respira fort, ja has arribat. L'olor i la remor del mar et donaran pau.

Aquest barri marítim del Vendrell és el meu espai de llibertat. El racó que cerco una vegada i una altra per fugir de Barcelona. Un lloc on el temps s'atura i els telèfons mòbils es converteixen en fixos. On no fer res és sinònim de benestar, de descans. El dolce far niente dels italians. També és la vila nadiua de Pau Casals i val molt la pena visitar la seva casa-museu a peu de sorra. O gaudir dels concerts que periòdicament es programen a l'auditori dedicat al músic universal, que ocupa bona part dels terrenys on hi havia la seva finca familiar.

Sant Salvador és el bressol del Vendrell. Una parròquia amb dues esglésies va ser creada cap al 1038 en aquesta part de la Catalunya Nova que avui coneixem com a Baix Penedès. Una d'elles és una ermita romànica situada a uns 500 metres del mar, en una zona pantanosa i envoltada d'aiguamolls i estanys, que no s'eliminen completament fins a mitjans del segle passat. Una terra rica en pesca, cereals, oliveres, garrofes i sobretot vinya (l'horta és per a l’autoconsum), però també en mosquits, que porten el paludisme i la malària. Un lloc "aspre i desert, erm i malsà", segons l'aleshores bisbe de Barcelona, que impulsa el trasllat de la parròquia a l'actual nucli històric de la vila 300 anys després. Els vendrellencs, però, dediquen el nou temple al mateix sant i prometen recordar sempre els seus orígens quan visiten l'ermita anualment en processó. Encara avui, cada 6 d'agost, s'hi canten els goigs a Sant Salvador.

A Sant Salvador l'arena "hi és fina, l'onada rient la pren per joguina", que escriví Apel·les Mestres, il.lustre estiuejant com Àngel Guimerà. Ara, però, ja no és blanca "com flonjo tapís per peus de sultana". La construcció del port de Coma-ruga a finals dels anys setanta en un sorral, quina gran idea!, va modificar la línia de la costa buidant d'arena la platja de Sant Salvador, que s'acumula a la veïna des de fa 40 anys. Una dragadora buida cada dia la bocana de llevant i el pont que duia als molls, acaba de ser enderrocat perquè ja no compleix la seva funció; no passa per damunt del mar. Però en comptes de tornar la sorra al seu lloc original, el ministeri de Foment va omplir amb sauló d'una altra contrada —brut, polsegós i marró—, el que sempre havia estat una meravellosa platja d'arena fina i blanca. Han passat dues dècades i, per sort, la natura a poc a poc ho va tornant al seu estadi natural i a la vora del mar tornem a gaudir del tacte de l'arena perduda, però de diferent color.

Durant un temps, al segle XVIII, també va ser el tercer port de Catalunya en volum d'exportació de vi i el sisè d'aiguardent. A Espanya, Europa, però també a Amèrica. Som, recordem, a la platja del Vendrell "que fa olor mesclada de garrofa i vi novell", deixa dit Josep Carner. Més que un port, una platja on les embarcacions comercials fondegen a certa distància per no embarrancar en la seca o banc de sorra dins de l'aigua. Per no encallar a 'sacallets', que en diem els habituals d'aquesta franja del litoral tarragoní encarada al sud. A l'hivern, cregui’m, veurà el sol llevar-se i pondre's sobre el mar.

A la platja de Sant Salvador —rica en peixos, crancs i petxines, delicioses tellines que trobava de nena fent castells a la sorra— hi convivien pescadors i boters, l'altra gran indústria de la comarca. Plenes o buides, les bótes de vi acaben als vaixells comercials d'una activitat importadora i exportadora que comença a minvar amb l'arribada del ferrocarril, quan tot just despunta el turisme amb l'aparició de les primeres casetes de bany. Aleshores, el meu besavi convenç la seva muller, pubilla d'una família de comerciants del Vendrell, de transformar un magatzem davant del mar en vuit apartaments. Ella no ho veu gens clar. Ell argumenta: "Molt malament haurà d'anar aquest país perquè les criatures no juguin en aquesta platja".

Els nens segueixen xipollejant vora el mar, nadant, fent castells, arrebossant-se de sorra i els pescadors planten canyes en aquest entorn privilegiat. Els professionals fa temps que han desaparegut, però en els meus records, quan encara no hi havia passeig marítim, apareixen l'Indalecio, la Lola i la Pilar, que vivien sota casa. Elles cosint les xarxes o pelant pèsols; ell arrossegant la barca fins a les terrasses davant de les cases cada capvespre, no fos que una llevantada se l'endugués mar endins.

Som a tocar dels únics 500 metres de la comarca que no han sigut engolits pel desenvolupament urbanístic. Un espai avui en dia protegit entre l'actual i l'antiga desembocadura de la riera de la Bisbal que rep el nom de les Madrigueres, un amagatall increïble de pops i on nidifiquen tota mena d'aus. Una mica més enllà, fronterer amb Calafell, s'albira l'edifici racionalista de l'antic sanatori de Sant Joan de Déu —avui hotel Ra— construït als anys vint del segle passat per sanar els infants tuberculosos, amb l’ús de les propietats curatives del sol i les aigües iodades d'aquesta franja del litoral.

Hi ha qui de vacances marxa fora per recórrer el món. Jo planto la canya a Sant Salvador i no em bellugo de 500 metres a la rodona. Com canta Joan Issac "si un dia he d'anar-me'n, deixeu lliure una cadira, si pot ser amb el sol de cara, que jo vull quedar-me aquí".