Parada i fonda a Perafita

Hi ha pobles que són de pas, de camí cap a algun altre lloc, no se sap gaire bé si de la platja o de la muntanya, igual de propera i llunyana una que l’altra, unides per una carretera que de vegades s’estreny i d’altres s’eixampla, igual que la vida, igual que les cròniques d’entretemps, les que conviden a la calma després de l’excitant viatge a Formentera o la intrigant estada a Vielha abans de passar per la bucòlica Cadaqués. Hi ha poc per adjectivar des de Perafita, a l’altiplà del Lluçanès, oficialment encara subcomarca d’Osona, al pre-Prepirineu. No és fàcil afirmar-se amb prefixos si no es contextualitza, com ara s’exigeix, i s’explica que ets a vint minuts de Vic.

La gent recorre els senders i els cotxes travessen la plaça major en direcció al Berguedà, la Plana de Vic, el Ripollès o el Bages. Perafita seria la metàfora del Lluçanès. Els més de vuit mil censats en 13 municipis diem que som del Lluçanès i, no obstant això, quan la Generalitat ens va cridar a consulta, cinc pobles van votar que no, segurament perquè volen veure què passa i què els convé, incorporar-se a la carta si la cosa va bé, després que el referèndum legalitzés el procés per convertir-nos en comarca de Catalunya. Han estat massa anys de trencament i desconfiança, de doble joc, per demanar avui la unitat del Lluçanès.

O sigui que som i estem i no constem, més diversos que indefinits, mancats de lideratge, víctimes d’interessos contraposats o difícils de conjugar, com ho són la merda i l’aigua, les granges dels integradors i les cases rurals dels amos, tots pendents d’encertar la tecla de la fortuna, també a Perafita. La loteria ja ens va tocar el 1972, quan es van repartir moltes participacions del número 42.435, que havia estat comprat al bar El Mexicà de Vic. El venedor va ser un veí coix conegut amb el sobrenom d’El Ràpid. Potser el sarcasme popular va provocar que la sort fos selectiva i no tingués la incidència que s’esperava per a la prosperitat de Perafita.

Tampoc hi va haver gaire alegria quan el 1962 fins a cinquanta treballadors d’una empresa petrolífera francesa es van instal·lar a l’Hostal Nou. Van muntar una plataforma de ciment, van aixecar una torre i no van parar de foradar fins que en lloc de sortir or negre va caure una gran nevada per Nadal. El poble sempre ha tingut un punt d’incredulitat, no ha vist mai cap motiu per vendre’s ni ha volgut fer-se valer, ni tan sols ara, en plena reivindicació independentista, malgrat ser el bressol de Jaume Puig, il·lustre combatent davant de les tropes borbòniques, abatut al pla de Palau de Barcelona l’11 de setembre del 1714.

Un monòlit deixa constància de l’agraïment dels veïns a un dels símbols de la Guerra de Successió que més va combatre contra Felip V. Si a Alpens es parla de Cabrinetti, de carlistes i liberals, a Oristà i Olost s’evoca el bandoler Perot el Lladre, i a Sant Feliu Sasserra es va al serrat de les Forques per recordar bruixotes com la Napa, a Perafita tenim Jaume Puig i el castell afrancesat que el 1885 van edificar sobre la masia del guerrer, no se sap si com a represàlia o per casualitat, i que va acabar sent, per ironies del destí, el llit d’Alfons XIII.

Així de contraposades són les coses a Perafita, publicitada, d’una banda, per les coques del Forn Franquesa, que viatgen sense parar de punta a punta del país fins a la Sagrada Família, i, de l’altra, tan discreta com el bon obrador de Can Cabalé. No tenim piscina municipal i, no obstant això, no se sap de ningú que no s’hagi pogut banyar sense haver d’arribar a Olost, Prats o Sant Boi. Tot i que tampoc disposem de caixer automàtic, sempre trobes algú que et deixa diners, ja se sap que no hi ha millor banc, fonda i botiga que Cal Pensiró —funciona com un Corte Inglés. I com que no tenim una cort de notables, presumim de les visites d’un polític proper com Joan Tardà i la seva família de Cornellà.

Hi ha vida a Perafita. Xavier Bonete cria uns poderosos gossos bullmastiff. Tenim dos famosos ferradors, Gabriel Rodenas i Robert Díaz, que tenen cura tant dels cavalls dels àrabs com dels de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Hi ha bons ebenistes, el quiosc Verdaguer, presumim dels formatges Betara i no hi ha millor lloc per casar-se que La Tria. El turisme rural té molt de sentit en un poble des del qual s’albiren el Pedraforca i Montserrat. Hi ha una vista molt bona des de Perafita. El sol i l’ombra es barregen tan bé que la temperatura ambient és la idònia, s’hi dorm molt bé i el temps s’atura prou per poder contemplar la vida, badar, com diem aquí i a tot Catalunya.

Perafita és un centre de salut per la seva quietud i serenitat, una bona medicina contra l’estrès, un lloc per desconnectar i agafar forces, el lloc des del qual el mar i la muntanya queden a quatre passes, com si fos el mateix anar a Girona que a Barcelona. I bé que ho saben famílies d’alemanys i holandesos, que em miren com si el foraster fos jo, apostat com estic a l’entranyable Cafè del Mig, el punt de trobada de tota la vida a Perafita. Els turistes també van i vénen igual que nosaltres, un dia cap al nord, un altre cap al sud i el tercer descansen, com és costum en un lloc de pas, dividit per una carretera, en pau amb la seva història, a gust amb els seus cultius, boscos i ermites, i també orgullós de la riera dels Sorreigs, la Candelera i les fites que identifiquen els amos de cada casa, feliç amb si mateixa i amb la seva sort, defensora del Lluçanès. Un poble entre molts, si es vol; únic a la meva manera de veure, perquè me’l miro amb els ulls del nen que vaig ser i vull tornar a ser, ja gran.