“Tenim un compte pendent amb els Jocs”

Bàsquet, viatjar sense parar per jugar a les pistes de mig món i més bàsquet, gairebé sense pausa. Anna Cruz ha jugat la Lliga russa i l’Eurolliga amb el Nadezhda Oremburg, la WNBA amb el New York Liberty el 2014 i amb Minnesota Lynx el 2015, a més d’un rast de campionats amb la selecció espanyola, des del Mundial del 2014 a Turquia, fins al Preolímpic al juny passat a França, passant per l’Europeu del 2015 a Hongria i Romania. Ha estat un no parar extenuant, recompensat amb un anell a la WNBA i una col·lecció d’èxits. Acaba de gaudir d’uns dies lliures, just per mirar enrere i confirmar: “Doncs sí, són les úniques vacances que he tingut en els tres últims anys”. Un recés mínim per afrontar l’única competició important que li falta per disputar, els Jocs Olímpics.

A Rio de Janeiro es traurà del damunt el llast que tanta angoixa produeix en els esportistes d’elit, el de les ocasions perdudes, la del 2008 quan va ser l’última descartada per a la cita de Pequín i la del 2012 quan a la selecció se li va esfumar el bitllet per a Londres en un campionat d’Europa de record infaust. El repte per a l’escorta és doble. Desitja per sobre de tot contribuir que la selecció completi el seu cercle en l’elit amb una medalla olímpica que s’afegiria a la de plata en el Mundial de fa dos anys i a la segona d’or, en l’Europeu del 2013, en el qual ella no va poder competir a causa d’una lesió.

“Som molt ambicioses com a equip, ens agrada guanyar-ho tot, però som conscients que en els Jocs hi ha equips que estan un pas per davant com els Estats Units i Austràlia. La resta, estem a un nivell semblant. Tot pot passar”, aventura l’escorta badalonina d’1,74 metres que va començar a jugar quan tenia sis anys, seguint els passos del seu germà, als Maristes.

Camí ascendent

“És el campionat que més il·lusió em fa jugar amb la selecció, perquè és el que em falta. I ja tinc 29 anys. No sé si tornaré a viure uns altres Jocs. Bé, Laia (Palau) en té 35 o 36, és un bon exemple en què fixar-me, tant de bo jo pugui arribar als de Tòquio (2020)”, apunta. La selecció espanyola ha seguit un camí ascendent. Des del 2001 ha estat al podi dels Campionats d’Europa, amb una excepció dolorosa. Va ser el 2011. Va concloure a la novena plaça, cosa que va comportar la seva absència, un any després, en els Jocs de Londres. “No estàvem acostumades a perdre, no sabíem ni com reaccionar”, explica. “Va ser una de les sensacions de decepció i fracàs més grans que he viscut. Vam petar contra Croàcia, però no havíem d’haver arribat a aquesta situació. Ens va anar malament tot el campionat”. La garrotada va suposar una lliçó i va servir com a punt d’inflexió. “Vam tocar fons. Pitjor no ho podríem haver fet. Però des de llavors vam anar cap amunt de nou. Aquest grup s’ha guanyat a pols ser als Jocs. En cadascun dels últims cinc anys hem fet un pas endavant. Allò no s’ha tornat a repetir. Ja no ens fiem de cap rival, juguem contra qui juguem sempre sortim a mort”.

Al mal record de Londres, s’hi afegeix el de Pequín quan el seleccionador, Evaristo Pérez, va decidir que Anna Cruz fos l’última descartada de l’equip per als Jocs. “Em va saber greu. Lluites fins al final i sempre creus que tens una oportunitat. Tenia 21 anys. Va ser traumàtic per mi, com per tot el qui és descartat. Reconec que aquells Jocs no me’ls vaig mirar massa. Pensava: Jo podia haver estat aquí i no hi sóc”, lamenta.

Anna Cruz va conquistar a l’octubre l’anell de campiona amb Minnesota Lynx, celebrat poc després amb un concert privat de Prince, el geni de Minneapolis mort a l’abril. L’equip de la WNBA continua interessat a comptar amb ella. Però Cruz va donar prioritat al seu repte amb la selecció. Una vegada aconseguit el bitllet per a Rio, torna a contemplar l’oferta de les Lynx per disputar la segona part del campionat i lluitar pel seu segon anell, una vegada concloguin els Jocs. “Les portes segueixen obertes. Seria empalmar gairebé una competició amb una altra. Jo al febrer ja vaig dir que físicament em trobava cansada. Però això és com una droga que t’enganxa i al final t’enganyen, entre cometes, i és difícil dir no quan t’ho posen tot tan bé”.

El problema de saturació està solucionat i també el de la lesió que va arrossegar durant la temporada amb l’Oremburg. “Vaig patir una fractura d’estrès del cinquè metacarpià del peu. La vam agafar a temps. Però necessitava trobar a faltar el bàsquet. Anar-me’n a entrenar jo sola, per perfeccionar algun detall del meu joc. En tres anys, no ha estat possible”. Això és el que feia sovint en la pista annexa del pavelló del Joventut de Badalona, al costat de casa seva, allà on el seu pare va ser un fidel seguidor de la Penya.

Una russa més

Després dels Jocs i el seu probable retorn a la WNBA, Anna Cruz s’enrolarà en un nou equip. “Me’n vaig al Dynamo Kursk. Serà el meu quart any a Rússia. Ja sóc com una russa més”, diu fent broma. “El que ha marcat més la meva carrera ha estat anar-me’n a jugar a fora, no acomodar-me”. En el seu nou club rus seguirà a les ordres del seleccionador, Lucas Mondelo. “Després d’haver tingut èxit a l’Oremburg, el Kursk, en teoria, suposa fer un pas més”. Però ara, la seva mirada està posada a Rio. “És un compte pendent, l’única cosa que em falta per jugar. Crec que fins i tot em farà gràcia, estar al costat de tants esportistes. Fins ara no havia coincidit ni tan sols amb la selecció de bàsquet dels nois”. En els preparatius per a la cita, el nou president de la Federació, Jorge Garbajosa, juntament amb els dos equips i l’Anna ha pogut departir amb Pau, Rudy, Llull i companyia.