Magaluf vol ser Miami Beach

La casa de la Pilar (demana ocultar el seu nom real) es va construir el 1929. Va ser la primera de Magaluf, just davant de la platja i de l’illot de Sa Porrassa, una protuberància de terra que converteix la badia en una mena de llacuna mansa. Des d’aquí també pot veure’s el xalet que es va fer construir Gabriel Escarrer, fundador de Meliá, per venir amb la seva família molt abans que aquest lloc aparegués en tots els tabloides britànics per les seves festes etíliques i Olimpíades de l’excés tronat. Gairebé 90 anys després, aquell aïllat privilegi d’alguns agosarats estiuejants és l’escenari de la lluita entre dos models turístics construïts sobre l’eterna promesa del sol i platja. D’una banda, el de borratxera i excessos, impulsat per visitants majoritàriament del Regne Unit a la recerca d’una utopia de baix cost. De l’altra, el de la reconversió hotelera i comercial que pretén dur a terme la gran cadena nascuda a la vora d’aquest mar. Pilar es troba ara just al mig: entre la guerra de xopets de garrafa, diu sarcàstica, i la de Moët Chandon dels flamants i sorollosos beach clubs.

Magaluf va ser un filó als 80 per als tour operadors: milers de llits barats en primera línia de mar"

Magaluf, una petita localitat pertanyent a l’Ajuntament mallorquí de Calvià (51.000 habitants) ha estat durant dècades el paradigma del turisme barat i insostenible conreat sense mesura en alguns llocs d’Espanya. Als vuitanta, els majoristes de viatges, com també va succeir a S’Arenal, van trobar un filó en un lloc en imparable decadència, però a primera línia de mar i milers de llits (30.000 entre Magaluf i Palmanova) d’hotel a preus regalats. Punta Ballena, quatre carrers situats en un dels extrems de la platja, es va convertir en pocs anys en un paradís hooligan.

La situació va donar a peu a tot tipus de corrupteles, que van acabar fa dos anys amb el cap de policia de Calvià a la presó. “Aquí el turista que ve és encara de perfil mitjà-baix”, assenyala José Tirado, president d’Acotur, l’associació que reuneix els establiments comercials i de restauració de la zona. “Vénen amb la idea que tot s’hi val, i aquí, lamentablement, es va acceptar aquesta proposta. Però és pa per a avui i fam per a demà”. Una idea que comença a estendre’s per altres punts de l’illa (el sector representa al voltant del 45% del PIB en aquesta comunitat autònoma), on cada vegada és més fàcil trobar pintades i queixes en contra del turisme massiu.

Meliá ha liderat la renovació de la planta hotelera de la zona i el canvi de perfil de turista ja comença a notar-se

Però Tirado, com molts empresaris, celebra el pla que Meliá ha engegat juntament amb altres grups hotelers (han invertit entre tots uns 240 milions d’euros). La idea, una iniciativa privada que compta amb el favor de l’Ajuntament, busca reproduir la reconversió que va patir Miami Beach als anys 80, un lloc llavors notablement degradat on el preu mitjà per habitació era de 20 euros que es va reformular i va passar a ser una destinació suposadament sofisticada.

El grup ha ampliat la seva oferta hotelera (ja en té 11 amb 3.500 habitacions) i els ha rehabilitat per redissenyar el perfil dels seus hostes. Els preus pugen vertiginosament (és complicat trobar habitació per menys de 150 euros) i el canvi ja és palpable: famílies, parelles de mitjana edat a la recerca de tranquil·litat i joves atrets per un altre tipus d’oci més proper al dels discjòqueis d’Eivissa i els seus exclusius clubs amb llits balinesos i xampany francès. Falta la cirereta del projecte: la construcció del nou hotel Jamaica amb una plaça comercial al seu interior que pretén erigir-se al centre urbà (amb botigues i espais d’ús comú) que mai va tenir Magaluf.

A només cinc carrers, els robatoris, la prostitució de carrer i la venda de droga a la menuda es produeixen a la vista de tothom. A la una de la matinada, una britànica d’uns 20 anys comença a retorçar-se per terra amb els ulls en blanc mentre els seus amics tracten de subjectar-la. “Semblava la nena de l’exorcista”, descriu una jove de 18 anys amb una copa de mig litre a la mà. El xicot plora desconsoladament mentre arriben l’ambulància i la Guàrdia Civil. No saben què ha pres. “Això seguirà així fins que l’Ajuntament vulgui. Cadascun d’aquests bars deixa molts diners en impostos. Tots tenen un exèrcit de tiqueters a la porta pels quals han de pagar impostos. I el poble encara viu d’això”, assenyala un policia que treballa de paisà aquesta nit.

Per als empresaris de la nit de Punta Ballena, el problema són les prostitutes nigerianes i els lladres que assalten els seus clients borratxos

Els tiqueters són l’equip comercial dels locals d’oci. Joves britànics que passen la temporada a Magaluf reclutant clients: deu euros a canvi d’un bo amb el qual es pot beure el que aguanti el cos. Ells són els reis de la nit, la feina somiada per a un jove britànic de classe obrera. “Cada dia em fico al llit amb una tia diferent”, explica Adam, a l’atur durant l’any i un dels més sol·licitats a l’estiu. Cada local paga 30 euros al dia a l’Ajuntament per cadascun d’ells.

Un dels empresaris més coneguts aquí és Paul Smith, un britànic que va aconseguir el zenit de la seva carrera amb la invenció del mamading fa dos anys (una noia practicava fel·lacions a un grup de nois a canvi d’un còctel de 4 euros). A la porta del seu local, el Magalluf Rocks, es queixa amargament de la suposada estratègia encoberta de l’Ajuntament per lliurar la zona als grans grups hotelers. Segons ell, el problema són les prostitutes nigerianes i els lladres que atraquen els seus clients a les quatre de la matinada (quan no s’aguanten drets). L’Ajuntament, diu, els omplen de multes i impostos, però és incapaç de frenar l’escalada de delinqüència al carrer. “No tinc cap dubte que és perquè Meliá acabi quedant-s’ho tot”, analitza.

A vuit quilòmetres de Magaluf, arribant a la serra de Tramuntana i allunyat del soroll de la nit, hi ha l’Ajuntament de Calvià (el municipi depèn al 90% del turisme). El seu alcalde, el socialista Alfonso Rodríguez (PSOE), fa un any que és al càrrec i assegura que la decisió està presa. “L’única manera és fer-ho a poc a poc, però aquí ja no s’apostarà pel tot s’hi val”. No obstant això, amb les escasses competències municipals, és complicat tallar problemes com la prostitució o el tràfic de drogues. Així que fins a dins de tres o quatre anys ningú preveu que el fenomen desaparegui i quedi sepultat pel nou model turístic sorgit de la iniciativa privada.

Fins llavors, la casa de la Pilar, un petit xalet envaït ara per la música house del Nikki Beach instal·lat en un dels nous hotels, seguirà a la frontera d’aquests dos mons artificials. Ella no té clar què prefereix, quin li convé menys. Només sap que els estiuejos de la seva família mai tornaran.