La metamorfosi de Convergència

La definició com a independentista del Partit Demòcrata Català (PDC) nascut el cap de setmana passat de les cendres de la Convergència Democràtica (CDC) abrasada per la corrupció i la mort política de Jordi Pujol, està prenyada de conseqüències. Una d'aquestes, la més immediata, és que li impedeix actuar en l'escenari polític espanyol com a força moderadora, tal com CDC va fer durant dècades. En l'actual conjuntura, aquesta decisió l'inhabilita com a grup frontissa al Congrés dels Diputats, la cobejada posició que les matemàtiques electorals li han donat repetidament. L'última vegada va ser fa només dues setmanes, el 16-J.

Dècades enrere, Jordi Pujol i CDC van ser en la política espanyola el personatge i el partit que van decantar majories parlamentàries cap al centreesquerra o cap al centredreta. El que Pujol i CDC aportaven era això, el centre, una certa ambivalència. Van decidir, en el moment oportú, qui seria el president del Govern espanyol. Felipe González i José María Aznar l'hi deuen.

Menysprear una posició tan privilegiada és un absurd. Fer-ho en nom d'un objectiu a un any vista —la creació d'un Estat català sobirà, compartit com a màxim per tot just la meitat de la població— és un excés de doctrinarisme, és una decisió impolítica. És una opció que, a més, entra en contradicció amb el moderantisme, els matisos, amb la diversitat ideològica interna imprescindible per a tota força que aspiri a representar grans majories socials. Li resta la ductilitat necessària perquè electors no nacionalistes puguin veure en el PDC alguna cosa seva i res que els n'exclogui. Aquesta era la gran carta de CDC.

Si el PDC aspira a ser també el pal de paller articulador de l'àmbit central de l'espai polític català que CDC va ser en el seu apogeu, erra quan es limitar a només una de les dues adscripcions nacionals dels ciutadans. Els promotors d'aquesta definició del PDC potser creuen que amb aquesta donen credibilitat plena a l'aposta independentista en què estan ficats. Potser pensen que així poden competir millor amb els seus aliats, i tanmateix adversaris, d'Esquerra Republicana (ERC). És un mal càlcul. La capacitat de maniobra del mateix PDC és la primera víctima d'aquesta decisió. I ERC, el PP i Ciutadans, els grans beneficiaris.

Fent aquest pas, el PDC es proclama a si mateix com un partit rupturista. Està en la política espanyola, però actua com si ja se n'hagués anat. Ho fa en un moment en què la gran força emergent, Podem i les seves confluències, nascudes fa pocs anys i configurades inicialment també com a rupturistes, comencen un camí en direcció contrària, aprenen a enfrontar-se de veritat amb els condicionants reals de la política quan s'està en posicions de poder.

El referèndum consultiu, legal, pactat a les Corts i amb el Govern d'Espanya, semblava un possible punt de trobada. L'independentisme, no obstant això, continua movent-se en el quimèric afany de l'unilateralisme, en les premisses de l'èpica, de l'ara o mai, del tot o res. Per al PDC, i per als seus socis d'ERC, la definició, el full de ruta i el calendari per al seu desenvolupament, són un condicionant major, gairebé únic. Converteixen el programa màxim en objectiu tàctic a curt termini.

A la pràctica, aquesta posició serveix aquests dies per convertir els cinc escons del PNB i els dos de CC en la força frontissa del Congrés dels Diputats. Ells seran, si volen, els qui juntament amb el PP i Ciutadans forgin la majoria absoluta parlamentària de centredreta possible segons la composició actual de la cambra: 176 escons. Hi ha una altra majoria absoluta parlamentària teòricament possible, però políticament improbable, la que formarien el PSOE, Podem i les seves confluències, ERC, CDC, més el PNB i CC: sumarien 180 escons.

El PP ha perdut la majoria absoluta, certament, però confia a mantenir-se en el poder. El PSOE, per la seva part, ha entrat de ple en el joc de les incompatibilitats mútues amb els independentistes a què l'empeny el PP i en el qual s'han col·locat el PDC i ERC. No sembla que hi hagi negociació possible. Tot i que no se sap mai. Aquesta setmana es negocia la formació de la Mesa del Congrés. Es veurà amb qui tria formar majoria el PSOE. L'última vegada va triar el PP i Ciutadans. Ara pot repetir o canviar, si vol.