García Bragado: “Aquesta vegada gaudiré dels Jocs”

Molts dels esportistes que participaran als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro no havien nascut, si més no, quan es van celebrar els de Barcelona, el 1992. Jesús Ángel García Bragado, en canvi, va competir llavors i segueix competint ara, i a un magnífic nivell, sempre en l'elit mundial. Seran els seus setens Jocs, un rècord en l'atletisme mundial i un altre en l'esport espanyol, superant els sis disputats pel llegendari waterpolista Manel Estiarte i el genet Luis Álvarez Cervera. “Els viuré d'una manera diferent. M'adono que és el final d'un camí que ha anat molt més lluny del que hagués imaginat”, explica el marxador madrileny de 47 anys, establert a Catalunya i regidor de l'ajuntament de Sant Adrià del Besós.

“Amb l'experiència que em dóna haver participat a tants Jocs, m'ho plantejo des del vessant que no vaig poder en uns altres, amb la intenció de gaudir-los al màxim”, relata García Bragado. “Als de Londres, el 2012, vaig ser-hi pensant que encara em quedava aquesta petita oportunitat d'aconseguir una medalla. L'havia fregat quatre anys abans a Pequín. Possiblement em vaig exigir massa i em vaig oblidar d'això, de gaudir-los. Aniré a això i, lògicament, a intentar fer una gran competició”.

“És el final d'un camí. He anat més lluny del que hagués imaginat”

Guanyador d'una medalla d'or i tres de plata als Mundials, el marxador de Sant Adrià les ha vist de tots els colors. “De vegades he anat amb grans expectatives d'aconseguir una medalla i he fracassat, per exemple, al Mundial de Sevilla el 1999 o a l'Europeu de Barcelona el 2010. En canvi, en moments en què no tenia cap expectativa, en els quals potser ja sabia que hauria d'operar-me al retorn, va passar tot el contrari”.

Métode Simeone

Desè als seus primers Jocs, a Barcelona, Bragado va acariciar el podi olímpic el 2004 a Atenes, on va ser cinquè, i el 2008 a Pequín, on va ser quart, sempre en la seva especialitat, els 50 quilòmetres marxa. “A Pequín, quan entrava a l'estadi, ell'anomenat Niu de l'Ocell, tenia ja la sensació que era el meu comiat olímpic”, recorda. Però va seguir en la lluita. Va disputar els Mundials del 2013 i els del 2015. Com a bon seguidor de l'Atlètic de Madrid, es va anticipar al mètode popularitzat per Simeone. “A mi, aquest any rere any, m'ha anat una miqueta millor i he pogut compatibilitzar la meva carrera esportiva amb la meva activitat de regidor a Sant Adrià”. No li va resultar fàcil al principi. “En política, de vegades no tens horaris i, abans, el meu dia a dia era només entrenar-me. Alguna vegada”, concedeix, divertit, “he patit rampes durant els plens. Són esgotadors, duren hores i hores, tantes que fins i tot els veïns se'n van a sopar. Hauria d'estar reglamentat el temps. És difícil mantenir la deguda atenció per debatre. És esgotador”. I deixa anar: “Alguna vegada, penses: tant de bo pogués estar ara mateix entrenant-me”.

“Estiarte va dir que no tornaria a una piscina, jo seria feliç fent una horeta de marxa cada dia”

Els debats més intensos en les últimes setmanes van afectar la ubicació d'un tanatori. “La disputa va voltar, sobretot, sobre el forn incinerador. Entenc que a la gent no li agradi tenir-lo a prop de casa. I més a Sant Adrià, on s'han situat moltes indústries i equipaments que no ha volgut Barcelona, com la famosa central tèrmica. Ara, les tres xemeneies ja estan en desús i es vol saber què se'n farà, si convé conservar-les o no. Aquests grans debats sí val la pena que siguin llargs. Puc parlar de La Mina, on visc. Es debat sobre on situar una sala de venopunció, una narcosala, una sala d'assistències a persones amb addiccions. Són debats de calat, que et fan palpar el que demanen els teus veïns, als quals representes”.

García Bragado ja coneixia Sant Adrià abans d'anar-se'n a viure. Va residir durant molts anys a Lleida però, després de trencar-se el seu matrimoni amb l'ex gimnasta olímpica Carmen Acedo, va anar a un petit apartament del Poble Sec. El seu partit, el PP, li va plantejar la possibilitat que es traslladés a Sant Adrià. Allà, al Parc Fluvial, s'havia entrenat multitud de vegades. “M'hi vaig adaptar de seguida. És una ciutat formada per un al·luvió de persones vingudes de tot arreu. Sóc madrileny i s'assembla a Madrid, on gairebé ningú és d'allà. El meu barri d'ara em recorda molt aquell en el qual vaig viure, Ciudad Lineal”. I s'esplaia: “Abans, parlar de La Mina era parlar d'un lloc inaccessible. I avui dia, és un lloc sobre el qual es mantenen massa estigmes. Moltes qüestions no s'han solucionat. El Fòrum de las Cultures va afavorir el barri, però queda molt per fer”.

“El Fòrum va afavorir La Mina, però encara és un barri estigmatitzat”

García Bragado, que ha patit diverses operacions de maluc, no es veu absolutament allunyat de l'esport una vegada finalitzin els Jocs. “Estiarte, quan es va retirar, va dir que no volia veure mai més una piscina. Jo no seria tan taxatiu. Jo seria feliç fent esport una horeta al dia, el que em demani el cos. L'esport d'alta competició no és molt sa, no ho negaré pas, perquè portes el teu cos al límit”.

El veterà marxador guarda records dels "seus” Jocs: “De Barcelona 92, molta felicitat, i una foto a la Vila Olímpica, on ara hi ha uns cinemes, amb gent com Plaza, Massana…; d'Atlanta 96, el vestit dels únics en què vaig desfilar; de Sydney, amb aquella magnífica badia, el cobrellit, però el tenen les meves filles; d'Atenes —mai oblidaré el so dels grills a la Vila Olímpica— el diploma olímpic i l'equipament; de Pequín —els millors després dels de Barcelona i on tots estàvem al mateix edifici, amb Pau, amb Rafa Nadal…— una samarreta per competir amb una franja rojigualda perquè la gent ens identifiqués. Sembla que ens costa lluir els nostres colors, tenim aquest complex. A Londres van ser-hi molts amics, els vaig poder aconseguir entrades i vaig viure la semifinal de bàsquet d'Espanya contra Rússia. També guardo el cobrellit, però aquest el tinc jo. Ah!, i col·lecciono tots els dorsals”. Li falta el que lluirà a Rio. Seran, probablement, els 50 quilòmetres més emotius per al Chuso.