_
_
_
_
_

Aznar i Blair van pactar una estratègia per mostrar que intentaven evitar la guerra

L'informe Chilcot sobre la invasió de l'Iraq mostra les maniobres dels líders prèvies a l'acció bèl·lica

Miguel González
Aznar, en una imatge recent.
Aznar, en una imatge recent.J. Villanueva

L'informe Chilcot, fruit d'una exhaustiva investigació sobre la participació del Regne Unit a la guerra de l'Iraq, conté desenes de referències al llavors cap del Govern espanyol, José María Aznar. En una d'elles, es relata que el llavors líder espanyol i el seu homòleg britànic, Tony Blair, van acordar engegar una estratègia de comunicació per mostrar que “estaven fent tot el possible per evitar la guerra”. Ho van fer durant la reunió que tots dos van mantenir a Madrid el 27 i 28 de febrer del 2003, menys d'un mes abans de la invasió de l'Iraq.

En tot cas, malgrat la seva presència a la foto de les Açores, l'informe no atorga un paper protagonista a Aznar, sinó de comparsa del president nord-americà, George W. Bush, en els seus intents per dotar la invasió d'aparença de legalitat.

Va ser el rebuig a la guerra per part de França i Alemanya i la circumstància que Espanya ocupés un seient no permanent al Consell de Seguretat el que va permetre a Aznar gaudir d'una fama fugaç que es va esfumar amb la derrota del PP en les eleccions del 2004, després dels atemptats de l'11-M a Madrid.

L'informe descriu l'entrevista que Blair va mantenir a Madrid amb Aznar el 30 de gener del 2003. Blair va explicar al llavors president espanyol que necessitava una segona resolució de l'ONU, ja que l'opinió pública estava virant cap a posicions contràries a la invasió. Tots dos van maldar per tirar-la endavant i l'espanyol es va encarregar de pressionar Xile i Mèxic, que també ocupaven un seient rotatori al Consell de Seguretat. Però si Bush va acceptar ajornar fins al març la invasió no va ser perquè considerava imprescindible el suport de Nacions Unides, sinó perquè els comandaments militars el van advertir que encara no estaven preparats per intervenir.

A mitjan març, Aznar va advertir Blair que era millor desistir d'una nova resolució del Consell de Seguretat, que legitimés expressament la guerra, si no estava garantida la seva aprovació. I no ho estava.

Ultimàtum a les Açores

En la cimera de les Açores (Portugal), el dia 16, Bush, Blair i Aznar van acordar que, tret que es produís un canvi substancial en 24 hores, la via de Nacions Unides estava esgotada. En públic, no obstant això, van presentar el seu ultimàtum com “una última oportunitat per a la pau”.

Així i tot, Blair va insistir en els beneficis que tindria implicar l'ONU en el postconflicte. “Era necessari fer l'efecte que l'Iraq seria administrada sota l'autoritat de Nacions Unides”, assenyala l'informe, tot i que en realitat l'ONU no podria dirigir res. La declaració del Trio de les Açores es va basar en l'esborrany de Blair, tot i que amb alguna correcció important: es van suprimir totes les referències al petroli.

El 23 d'abril, un mes després de la invasió, quan tothom preguntava per les armes de destrucció massiva, Bush, Blair i Aznar van acordar contestar que trobar-les ja no era una prioritat.

A diferència de Bush o Blair, Aznar no s'ha disculpat mai per la guerra. “No es pot demanar ajuda a un amic [Bush], i després, quan ell te la demana a tu, negar-l'hi”, s'ha excusat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Miguel González
Responsable de la información sobre diplomacia y política de defensa, Casa del Rey y Vox en EL PAÍS. Licenciado en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) en 1982. Trabajó también en El Noticiero Universal, La Vanguardia y El Periódico de Cataluña. Experto en aprender.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_