Supremacistes morals

Surto a córrer, pujo per Dominics, giro a la dreta per Quatre Camins, de seguida, abans del pont, al costat de la reixa del jardí del CosmoCaixa, són allà: dotzenes de gavians argentats de potes grogues (Larus michahellis), pugnant pel pinso que una ànima sense gust ha abocat a les menjadores d’una “colònia controlada de gats urbans de carrer” (és terminologia oficial: de petit, quan encara no hi havia gavines a la falda del Tibidabo i l’edifici del CosmoCaixa era una residència per a nens deixats de la mà de Déu, ells i jo parlàvem sense més de gats de carrer, tampoc n’hi havia gaires). Així, el pinso de gats se’l mengen les aus marines urbanitzades. Però el supremacista moral prohibeix barrejar la (superior) regla moral de protecció als gats amb les (impensades) conseqüències de la seva aplicació. La moral suprema s’acata, no es discuteix mai.

La llei i les normes morals hegemòniques a Catalunya imposen respecte a la vida i llibertat del gat comú europeu, una raça de caçadors (com jo, però molt millors) indisputadament antropògena. Els gats de carrer no es poden capturar per ser eventualment sacrificats, sinó que cal complir un protocol de “captura, esterilitza i retorna” (Trap-neuter-return, TNR) amb la finalitat de controlar-ne la població. Els gats no adoptables (un gat de carrer no sol ser-ho), una vegada capats i retornats a la seva colònia, moriran de vells, sense descendència. La legislació catalana, les ordenances de l’Ajuntament de Barcelona i les d’altres municipis catalans instrumenten aquesta política, una de les moltes possibles, però l’única admissible segons la moral animalista suprema. Discutir-la, com vaig a fer ara, justifica l’exorcisme, ja que només se’n pot parlar (o escriure) per enaltir-la, mai per discutir-la.

No sóc partidari de sacrificar els gats de carrer, ni molt menys d’incomplir la llei. Però d’això a muntar per tota la ciutat una xarxa de menjadores servides per voluntaris (de les quals en gaudeixen gavines i rates) hi ha opcions intermèdies. No obstant això els posseïdors de la veritat moral superior proclamen la seva supremacia: no hi ha lloc per a les inferiors.

La realitat és mal·leable i la naturalesa, gens amable. El gat és un caçador formidable de mamífers petits (al meu barri, de nen, hi havia molts esquirols) i d’ocells (pardals, per primer humil exemple, també merles, pit-rojos, mallerengues o verderols). Llavors el desequilibri és inevitable i hi ha perdedors. A més, l’opció per la castració dels gats i l’esterilització de les gates és viable potser a la ciutat, però no al camp, a la muntanya, als parcs naturals. En aquests és inevitable pensar en el caçador caçat, no només castrat. Però pel supremacista moral, tal pensament és impur.

Sigui com sigui, les batusses entre amants dels ocells i defensors dels gats estan fins i tot en la literatura i la música contemporànies. Així, Walter Berglund, personatge de Llibertat, la (sobrevalorada) novel·la de Jonathan Franzen, odia els gats (“sociòpates del món de les mascotes”) i actua en brutal conseqüència. O el músic Morrissey (The Smiths: The Queen Is Dead) l’ha emprès contra l’actual política del Govern australià, el qual es proposa atrapar i sacrificar en els propers quatre anys dos milions de gats salvatges, en defensa d’espècies autòctones gairebé desaparegudes (com el Pezoporus occidentalis). Encara que no estic ficat en la qüestió, defenso que se n’ha de poder parlar, mal que els pesi als supremacistes morals. Austràlia és una democràcia seriosa, no un país distòpic, feixista, o especiesista. Les polítiques dels seus governs, així com les dels nostres, haurien de poder ser debatudes (els gats són carnívors: ignoro si Morrissey alimenta els seus amb pinsos que no siguin ni carn ni peix).

El supremacista moral, en canvi, posseeix la veritat, creu (amb sinceritat: són molt bona gent) que la seva moral és superior i que si el nostre país l’adopta, automàticament es converteix en una cultura dotada d’una moral superior a les (inferiors) dels nostres veïns (aquestes coses horribles de maltractament animal, diu, no passen ja al nostre país). L’autocomplaença moral resulta desagradable, però és aquí: l’inferior és sempre l’altre, el veí.

He posat l’exemple dels pobres gats abandonats o criats als carrers de la meva ciutat, però en podria haver posat molts altres de diferents. Hi ha supremacistes morals per qualsevol banda, però tots ells s’assemblen en el seu rebuig furibund a l’al·legabilitat de posicions diferents de les seves. Invariablement clamen per silenciar wl discrepant. Fins que la realitat, sempre despietada, s’imposa. De vegades, massa tard.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF.