El gir a l’esquerra s’ha frustrat

Les eleccions d’ahir van confirmar la sospita que allò que l’electorat espanyol va votar el 20-D del 2015 no expressava opinions passatgeres sobre l’orientació política del país, sinó tot al contrari. Sis mesos després, aquells resultats han estat ratificats amb variacions a penes rellevants. El terreny electoral del PSOE resisteix com a segona força d’un model bipartidista que es nega a desaparèixer del tot i a cedir espai a les confluències d’esquerres organitzades entorn de Podem. Els canvis que apareixen en aquest 26-J són els que ja es van produir també fa sis mesos: Podem i les seves confluències s’alcen com a primera força a Catalunya i a Euskadi i consoliden el seu protagonisme a València i Balears. I poca cosa més.

No s’ha registrat el gir a l’esquerra que els sondejos creien detectar. El gir que havia d’il·luminar un Congrés dels Diputats amb majoria d’esquerres i havia de permetre un canvi de partit de govern. I cal preguntar-se si el cop de volant s’ha frustrat perquè els sondejos estaven mal plantejats o perquè els electors que setmanes enrere s’inclinaven a favor del canvi a l’hora de la veritat s’han arrugat, s’han tirat enrere i han preferit ratificar l’statu quo. La por al canvi apareix justament quan el canvi es presenta com una possibilitat certa, no com una il·lusió o un mer desig. En els últims mesos ha crescut significativament un estat d’opinió que donava per segur l’avançament de la pulsió de canvi. A l’hora de votar, la majoria d’electors ahir van tornar a la seva opció de fa sis mesos. Amb un resultat, és clar, molt semblant. Els escons que el PP recupera de Ciutadans són una expressió particular d’aquest vot de la por: electors conservadors que han volgut reforçar l’opció més gran del bloc de la dreta davant el risc que el bloc d’esquerra s’imposés. Els diputats que perd el PSOE ratifiquen que segueix en un pendent perillós, però no són un daltabaix, no el porten a l’escenari que ha estat el malson dels seus dirigents durant els últims mesos, el de ser superats per Podem. El del tan ovacionat sorpasso. Pedro Sánchez va poder repetir ahir el que ja havia dit fa sis mesos: el partit socialista és la primera força de l’esquerra. Amb menys pes, i per tant més afeblit a l’hora de negociar, encara que també com fa sis mesos amb la responsabilitat de decidir si el PSOE facilita o no, per activa o per passiva, la formació d’un govern del PP, o busca altres fórmules. El PSOE segueix estant en el fidel de la balança.

La coalició de Podem i Esquerra Unida (IU) ahir no va tenir en el conjunt d’Espanya l’efecte que la unió dels partits a l’esquerra del socialista sí que va produir fa sis mesos a Catalunya, on va alçar En Comú Podem com a primera força. Les direccions d’IU i Podem van creure que ampliar a la resta de comunitats l’aliança que havia triomfat a Catalunya i València els permetria replicar aquell èxit a la resta d’Espanya. No ha estat així. A Catalunya, fins i tot Convergència aconsegueix salvar els seus mobles, anant per primera vegada en solitari a unes eleccions només amb el nom d’un partit que s’apresta a refundar-se. Però perd davant una Esquerra Republicana (ERC) que a poc a poc s’assenta com a primera força del bloc independentista. És una perspectiva inquietant per al partit d’Artur Mas, pel qual serà molt difícil adaptar-se al paper de secundari en un espai polític nacionalista que ha senyorejat de manera sostinguda durant dècades.

A més, les eleccions d’ahir van deixar una altra vegada en minoria a Catalunya els dos partits independentistes, que la seva suma no supera la dels altres. La nova victòria d’En Comú Podem ratifica la idea que la celebració d’un referèndum per desbloquejar el contenciós català segueix sent la que més suport podria reunir. Encara que a l’altre costat no s’ha mogut res per facilitar-lo.