Maccarthisme

Divendres passat, en un article aparegut en aquest diari ("El preu de la discrepància"), el vicepresident de Societat Civil Catalana (SCC), el senyor Joaquim Coll, replicava a unes al·lusions meves formulades un parell de setmanes abans. Permeteu-me subratllar, per cert, que ell —el presumpte dissident, el discrepant, el silenciat— va publicar el seu text, com sempre, a les pàgines de difusió estatal del diari, mentre que un servidor —no em queixo, només ho constato— ho vaig fer i ho faig únicament en l'edició de Catalunya. Curiosa espiral del silenci la que pateix el senyor Coll, no?

Però anem al fons de la qüestió. L'actiu portaveu de SCC em retreu que, en el meu article del 3 de juny ("Legionaris a vèncer"), “forçava un vincle entre una manifestació de nostàlgics de la Legión, esquitxada amb l'estètica ultra d'alguns participants, i una entitat inequívocament democràtica com Societat Civil Catalana”. I, ja llançat, m'acusa de practicar “el maccarthisme polític, la desqualificació ad hominem”, la insinuació, la falsedat i la insídia...

El mètode és molt antic: si no pots donar resposta satisfactòria a una qüestió incòmoda plantejada per l'adversari, el desqualifiques i el cobreixes d'improperis, a veure si s'espanta i calla. Doncs no, amic Coll: ni m'espanto ni callo. El que jo vaig fer va ser explicar —com havia fet tota la premsa que va cobrir la manifestació dels exlegionaris— que el contingut doctrinal i polític de l'acte l'hi va posar, amb un discurs en plena plaça de Sant Jaume, Javier Barraycoa Martínez, membre destacat de Somatemps i soci fundador de Societat Civil Catalana.

Quina part d'aquesta estricta descripció de fets li sembla a Joaquim Coll maccarthista o insidiosa? Que potser el senyor Barraycoa no va arengar els Antiguos Caballeros Legionarios? Que potser aquest senyor no pertany a Somatemps? O és que ni la persona ni el grup al·ludits tenen ja res a veure amb Societat Civil Catalana? Si fos així, des de quan i per què es va interrompre la relació?

Si els directius de Societat Civil, tan gelosos sempre del bon nom democràtic de la seva entitat, volien tallar d'arrel qualsevol equívoc, qualsevol sospita que associés SCC amb l'aquelarre d'extrema dreta integrista i fascistitzant desenvolupat a Barcelona el passat 28 de maig, ho tenien ben fàcil. N'hi havia prou, aquell dia o el següent, amb haver fet pública una nota, un comunicat explicant que ells defensen l'espanyolitat de Catalunya, sí, però sense uniformes militars, ni banderes franquistes, ni capellans ultramuntans, ni exhibicions de pèl pectoral, ni cabres de la Legión, ni Somatemps, ni Barraycoas. Però no ho van fer, ells deuen saber per què.

Que potser el senyor Coll no hauria estat el primer a exigir explicacions a l'ANC, a Òmnium, a Junts pel Sí i fins i tot al president de la Generalitat, d'haver-se produït una manifestació independentista amb els rivets simbòlics i discursius de la qual va desfilar per la Via Laietana fa quatre setmanes? Doncs què: el tarannà democràtic només s'aplica al sobiranisme, i, en canvi, l'unionisme té carta blanca per acollir en el seu patriòtic si fins i tot les expressions més autoritàries i inquietants?

Segons el meu parer, maccarthisme (culpabilitzar de les set plagues d'Egipte als defensors d'una determinada idea política, i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, totalitaris, etcètera) és el que fan Joaquim Coll i altres quan atribueixen al procés sobiranista haver “fallat a la societat catalana i danyat la convivència”, disparar “la tensió sociopolítica” i ni se sap quants mals més, en una descripció apocalíptica que no té cap relació amb la realitat. El que deia el senador Joseph McCarthy dels comunistes, reals o suposats, equival al que diuen Coll i companyia dels independentistes en bloc, sense matisos ni distincions.

Coll i Amargós lamenta que “bona part del separatisme no accepti la legitimitat de l'adversari”. Em sembla, estimat col·lega, que és més aviat l'unionisme el que no admet, o no digereix, l'existència a Catalunya d'un 48% d'electors favorables a la secessió, amb una presència menys que alíquota entre l'opinió publicada. Per això, perquè aquesta realitat no li sembla legítima, ni tan sols concebible, intenta insistentment presentar-la com una ficció imposada mitjançant la manipulació, la por i l'amenaça, com un engany, com un castell de cartes a punt d'ensorrar-se.

Quan busqui maccarthistes, senyor Coll, primer miri's al mirall.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.