La mutació del Barça

Potser perquè Rosell encara viu de Ronaldinho, Bartomeu s'ha encadenat a Neymar. La manera d'actuar de tots dos convida a pensar que tenen una idea del negoci, dels contractes i del mercat i que, per contra, desconeixen els condicionants que suposa dirigir un club que no sigui una SAD com el Barça. No hi ha cap manera millor per entendre com funciona la directiva que observar el comportament dels jugadors. Ningú dubta del seu compromís amb l'equip i, no obstant això, són escèptics amb la política de la junta, sense que hi hagi més vincle que el mercantil, com s'ha pogut veure en la sortida de Bartra, la renovació de Busquets o els dubtes de Mascherano.

Els nois de Luis Enrique cobren per guanyar molts trofeus mentre els directius no penalitzen per perdre moltes causes, l'última sagnant perquè han passat la factura al FC Barcelona. Quan es litiga per tantes coses, acostuma a passar que al final no es diferencien les importants de les banals, el que és greu del que és intranscendent, els errors de les decisions que no tenen perdó de Déu. A totes els posen la mateixa cara. Ha arribat un punt en què Qatar sembla el mateix que Unicef. Es comença per tacar la samarreta i s'acaba embrutant l'escut després de pagar per ensenyar l'estelada. La càrrega simbòlica del Barça va desapareixent mentre s'anuncia un estadi que podria acabar sent la continuació de les Rambles.

La competència exigeix imaginació i la singularitat demana talent, i el Barça s'està quedant a mig camí, presa sovint de la mediocritat, víctima de vegades de l'arrogància i el cinisme, i altres, de la ignorància, exposat sempre a la pitjor de les condemnes, com es va veure en la sanció de la FIFA per la Masia i ara en el pacte Neymar. La sortida de la directiva va contra la carta de naturalesa de l'entitat i la seva condició de més que un club. Suposa una traïció als valors amb els quals s'identifica part de la massa social. Tenir antecedents penals i haver estat castigat pel fitxatge de menors d'edat no són precisament les millors credencials per vendre la marca a partir del relat tan ben construït pel Barça.

Al cap i a la fi, la barrera entre acceptable i intolerable —per no incidir en el que és convenient—, la van posar Rosell i Bartomeu quan van emprendre una acció de responsabilitat contra Laporta després de fer-li la vida impossible quan era president. Així que ara sembla just demanar responsabilitats a la directiva per contravenir la seva pròpia llei. No n'hi ha prou amb acomiadar assessors i executius. Una altra cosa és qui ha d'exercir de fiscal o com s'ha de canalitzar la queixa quan se sospita que l'assemblea és fàcil de portar pels qui manen, diligents també en el control de les penyes i els mitjans, hàbils en l'exposició que les seves propostes són tan democràtiques que el consell no les vota per unanimitat.

El club ha mutat d'un cercle virtuós a un de viciós, perquè, justificadament o no, Bartomeu, Rosell i Laporta —i ara Freixa— es mouen sovint per rancor i revengisme, fins al punt que les victòries i les derrotes s'expliquen per oposició entre els tres. No és fàcil, per tant, enjudiciar el problema. La qüestió és que, posats a lliurar-se sempre del mal, Rosell i Bartomeu carreguen aquesta vegada el mort a l'entitat després d'haver venut el contracte de Neymar com una obra d'enginyeria financera. La propera notícia serà la renovació del brasiler. La indústria del futbol no es fixa en l'ànima, la credibilitat i la dignitat. La sensació és que a Rosell li interessava sobretot el negoci i a Bartomeu només li interessa el que li interessa a Rosell. Que no els faltin els gols de Messi.