Millorar o expulsar

Les ciutats més denses tenen avantatges però també impliquen problemes. L’àrea metropolitana de Barcelona és la zona més densa d’Espanya. Els avantatges són ambientals (menys dispersió, menys temps en mobilitat, més eficiència en gestió de residus…), socials (més possibilitat d’interacció, més serveis i oportunitats a prop de qualsevol…), i podríem seguir. Però, els problemes també són evidents: saturació dels espais públics, més contaminació ambiental, més soroll, més problemes de convivència, etcètera.

Davant d’això es poden prendre mesures. Així, per exemple, en molts barris de Barcelona es tendeix a reduir el trànsit, incrementar la xarxa de transport públic, ampliar les voreres, convertir el carrer en una plataforma única en la qual els vehicles han de reduir velocitat i extremar la precaució, tancar amb pilons certes àrees o convertir alguns espais per als vianants. S’amplien les zones verdes i es milloren els espais públics eliminant barreres o incrementant la qualitat del mobiliari urbà. Però, des de fa anys, un dels grans temes en l’anàlisi de les polítiques urbanes ha estat considerar els efectes no previstos de tals mesures de millorament.

L’ennobliment és el concepte utilitzat per caracteritzar la connexió entre plans urbanístics de millora i les conseqüències que això genera en forma d’augments del preu o dels lloguers dels habitatges adjacents. I així, resulta que molts dels residents a les zones millorades acaben abandonant el seu domicili, “expulsats” per les pressions immobiliàries generades (amb la pèrdua de xarxes socials, més temps de desplaçament, etcètera); uns altres, finalment, aprofitaran aquesta millor qualitat de vida.

Aquesta elitització o aristocratizació s’ha convertit en un dels maldecaps dels qui prenen decisions en les polítiques urbanes i que volen evitar aquests efectes. És evident que el tema no preocupa en absolut a qui de manera conscient juga a això, sigui deixant degradar un barri per després justificar-ne la intervenció, sigui facilitant els canvis immobiliaris o d’usos posteriors a la intervenció de millora. L’aparició de coffee-shops o un altre tipus de negocis moderns és sovint un senyal d’ennobliment, no generat per la famosa mà invisible del mercat, sinó provocat de vegades pels mateixos inversors que volen canviar l’estructura social d’una zona per així generar incentius que permetin rendibilitzar-ne ràpidament la inversió.

La polèmica està present en moltes grans ciutats com Nova York, París, Londres o Madrid. A Barcelona, la preocupació que això genera és intensa, atès el boom turístic de la ciutat i la pressió que produeix en un mercat immobiliari que busca oportunitats per col·locar hotels o sembrar la ciutat d’apartaments turístics, substituint així els usos residencials permanents. El dilema seria, doncs, millorar o no la ciutat, sabent que potser, millorant, allò que aconsegueixes és que els ciutadans als quals pretenies ajudar acabin sent expulsats.

La veritat és que s’abusa d’un terme que pretén descriure fenòmens molt diversos. Els estudis sobre el tema no demostren que els processos urbans de millora acabin sempre beneficiant els més rics, els més blancs i els professionals més ben pagats. No és clar tampoc si els millors barris acaben sent més segurs o si empitjoren en seguretat per l’atracció que generen en els delinqüents potencials. El que sí que és clar és que els residents més antics són els que tendeixen a ser més poc inclinats davant dels efectes que els canvis puguin generar. Volen que el seu barri millori, però sense que això acabi afectant-ne l’hàbitat.

Podem seguir millorant barris i ciutats sense que impliqui necessàriament la injustícia que comporta la substitució dels qui hi viuen? Plegar-se a la inevitabilitat d’aquest dilema ens conduiria a defensar que és millor viure en carrers plens de gom a gom de cotxes, plens de pol·lució i soroll i saturats de gent sense espais verds, per preservar així la identitat i la integritat de la trama social dels seus veïns. Les polítiques urbanes tenen instruments que poden permetre reduir significativament els efectes indesitjats, amb operacions de compra de sòl públic, amb plans potents d’usos i serveis, distingint propietat i ús, controlant preus i gestionant de manera més precisa els aprofitaments i les plusvàlues generades pels plans de millora. No cal renunciar a tenir una ciutat millor, però millor vol dir també més justa.