Legionaris a vèncer

Suposem que un dissabte qualsevol, a mig matí, uns centenars d'individus abillats amb uniformes militars o paramilitars —per exemple, la camisa verda i els pantalons negres dels escamots d'Estat Català dels anys 1930— haguessin desfilat per la Via Laietana de Barcelona. Que a la marxa, amenitzada amb músiques de caserna de regust feixista, haguessin estat omnipresents totes les variants de la bandera estelada, fins i tot alguna amb l'esvàstica nazi. Que, durant el recorregut, s'haguessin quedat afònics cridant “Visquin els Mossos d'Esquadra!” i haguessin intentat abraçar els membres d'aquest cos policial desplegats en tasca de vigilància. Que, entre expressions constants de suport a una Catalunya independent, i un cop arribats a la plaça de Sant Jaume, un capellà trabucaire baixat de les muntanyes hagués adoctrinat els reunits explicant-los que la independència és un mandat diví, i Espanya una invenció diabòlica. I que, per fi, el representant d'una entitat adherida a l'ANC hagués proclamat la derrota inapel·lable del nacionalisme espanyol entre insults a Rajoy, a la delegada Llanos de Luna, etcètera.

Si hagués succeït tot això, l'endemà les imatges de la marxa uniformada haurien omplert les portades de la premsa, acompanyades per titulars del tipus “El feixisme separatista ensenya per fi el seu rostre”, “Els nazis de l'estelada” o “Ultraindependentistes”. En dates successives, una tropa d'articulistes —entre ells, l'infatigable senyor Joaquim Coll— ens hagués recordat que ells ja porten temps advertint-ho, que l'independentisme català és intrínsecament totalitari, cavernícola i lliberticida. I fins i tot la vicepresidenta del Govern, preguntada el divendres següent sobre el tema, s'hauria permès unes acotacions sobre la fractura social i l'amenaça antidemocràtica creixents a Catalunya.

Doncs bé, la manifestació descrita en el primer paràgraf d'aquest article va tenir lloc dissabte passat, 28 de maig, al cor de Barcelona. Amb la diferència que les camises verdes no eren les dels escamots, sinó les de l'uniforme de la Legió, perquè la convocava la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, amb reforços arribats de tot l'Estat. I la bandera omnipresent era la rojigualda, inclosa la seva variant preconstitucional, és a dir, feixista. I el cos policial aclamat i abraçat va ser la Policia Nacional. I el que sortia de la gola dels manifestants eren visques a Espanya i a la seva unitat, a la Legió, a la mort, a les Forces Armades, o consignes com “No ens enganyen, Catalunya és Espanya”. I l'ensotanat autor de l'homilia patriòtic-legionària no venia de les muntanyes sinó de L'Hospitalet: era Custodio Ballester Bielsa, un capellà integrista que afirma ser perseguit pel separatisme roig. I els destinataris dels insults van ser l'alcaldessa Colau i el president Puigdemont. I la cirereta política a l'acte la va posar Javier Barraycoa Martínez, membre conspicu de Somatemps —associació que ha estat descrita pel periodista Jordi Borràs com “un dels puntals més ferms de l'extrema dreta a Catalunya”— i soci fundador de Societat Civil Catalana (SCC).

I sí, és clar que els diaris de diumenge van dedicar al singular esdeveniment fotografies i cròniques més o menys detallades. Però ho van fer sense posar-hi cap dramatisme, amb el to distant i irònic amb què es tracten les expressions de friquisme, inclosa la cabra que va acompanyar als aguerrits veterans. Ningú va titular “El militarisme espanyolista ensenya l'orella”, o “La Legió torna a prendre Barcelona"” en al·lusió a 1934 o a 1939.

Treure dramatisme em sembla bé. No m'ho sembla tant que es despatxi la insòlita manifestació amb algunes al·lusions sarcàstiques a les panxes dels antics legionaris, a les camises descordades i a la cabra innocent. I no m'ho sembla perquè, si estiguéssim parlant d'una manifestació semblant (idèntica és impossible) però de signe contrari, l'escàndol mediàtic i polític hauria durat setmanes, Ciutadans, el PP i fins i tot potser el PSC haurien demanat explicacions sobre l'autorització governativa del desplegament i la fiscalia ja hauria intervingut en l'assumpte. En canvi, dissabte es va associar la legítima defensa de la unitat d'Espanya amb la força bruta d'una unitat militar de xoc i amb el reaccionarisme clerical, va haver-hi apropiació d'una policia de tots..., i el columnisme unionista roman mut.

Tal vegada, després d'haver-nos explicat el que amaga l'estelada, Joaquim Coll podria explicar-nos què amaga, o què calla, Societat Civil Catalana.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.