Mourinho vs Guardiola: guerra civil a Manchester

La lliçó de l'acomiadament de l'entrenador del Manchester United, Louis van Gaal, que serà substituït per José Mourinho, és que les elits empresarials o aquells que es col·loquen dins del 1% més ric de la humanitat no sempre s'imposen a les grans masses. Hi ha circumstàncies en les quals el futbol encara manté viva la flama de la democràcia.

Si hagués estat pels Glazer, la família empresarial nord-americana que va comprar el Manchester United el 2005, Van Gaal hauria continuat. L'holandès ha marxat a causa de la pressió dels aficionats, la dels seguidors que van a l'estadi d'Old Trafford, en primer lloc, però també la dels que segueixen el United a tot el món, entre ells els gairebé 90 milions que expressen els seus sentiments a les xarxes socials.

Els propietaris en saben poc de futbol i encara els interessa menys. No s'haurien assabentat, tret que algú els ho hagués explicat, que en la temporada que tot just s'ha acabat el United ha desplegat el futbol més estèril que se li recorda. El que sí que els interessa als Glazer és guanyar diners. Aquí Van Gaal no els ha fallat.

En els dos anys que l'holandès ha estat al capdavant de l'equip han obtingut dividends per sobre dels 40 milions d'euros. Fa uns dies el United va informar que aquest any espera batre el rècord històric d'ingressos. Com deia aquesta setmana amb ironia un professor d'una escola de negocis londinenca en una carta al Financial Times, “interessant model de negoci” fer fora el cap d'operacions en unes circumstàncies tan favorables.

Però ha estat el fan power, el poder dels aficionats, el que ha trencat la lògica comercial; el clam, sentit a l'estadi i a les xarxes, a favor que vingués Mourinho, que vingués qualsevol, perquè marxés Van Gaal.

Tot això m'ho va explicar un treballador del departament de màrqueting del United amb qui em vaig trobar, per pura casualitat, dissabte en un sopar. Em va confirmar, minuts després que el United guanyés la FA Cup, que dins del club se sabia feia dues setmanes que vindria Mourinho i em va dir que, si fos per ell i els seus companys de feina, no hi havia motiu per acomiadar Van Gaal. La marca del club és tan potent, em va explicar, que és igual si l'equip juga bé o malament mentre segueixi sent raonablement competitiu.

Exactament això és el que pensa el propietari nord-americà de l'Arsenal, Stan Kroenke, a qui sembla que no li importi que durant l'última dècada el seu equip hagi tingut un palmarès molt minso comparat amb el del United. Mentre els diners entrin, l'entrenador, Arsène Wenger, no surt.

La diferència és que una part de l'afició de l'Arsenal segueix inexplicablement fidel a Wenger. El consens pràcticament unànime entre els aficionats del United era que Van Gaal havia de marxar. En el que no hi ha consens és en si Mourinho és l'home indicat per ocupar el seu lloc. Però el debat que agita el planeta futbol sobre el tema no s'estén al departament de màrqueting del club. Sí, em va dir el treballador que vaig conèixer dissabte, Mourinho pot ser per molts un personatge odiós; sí, pot ser que el seu estil garrepa de joc xoqui amb la noció idealitzada que els fans tenen de com el seu equip s'ha de mostrar al camp. Però Mourinho és taquiller, i ho serà més encara quan iniciï la seva inevitable baralla personal amb qui serà el seu entrenador veí al Manchester City, Pep Guardiola. De manera que més diners per a les arques.

Hi ha qui diu a Anglaterra que el United hauria d'haver estat més valent i apostar per algú com Unai Emery, l'entrenador del Sevilla, o Thomas Tuchel, del Borussia Dortmund. Però, encara que tots dos defensen un estil de joc més d'acord amb la tradició del United, representarien més risc que Mourinho, que, a més de generar soroll, ofereix el més semblant en el futbol a una garantia que el United tindrà més bons resultats la temporada que ve.

El fet és que, màrqueting i diners a banda, Old Trafford crema i el que el United necessita, segons ha calculat la directiva, és un bomber —en aquest cas un bomber amb tendències piròmanes, però era el millor disponible—. Éric Cantona, figura llegendària del United, es lamentava dimarts que en comptes de Mourinho el club de la seva vida no hagués pogut fitxar Guardiola, unes paraules que el portuguès haurà rebut com un ganivet al cor. Però com el ressentiment és el seu gran motivador, farà que la seva desesperació per triomfar en el United i fer el possible perquè el que es desesperi més sigui Guardiola ajudin a oferir un espectacle èpic. A la vista, guerra civil a Manchester.