Els pretorians de Simeone

“No és casualitat jugar dues finals de Champions”, va dir Diego Pablo Simeone tot just després d'eliminar el Bayern de Munic. Encara esgotat per la càrrega emocional del partit, Simeone va voler explicar durant el seu discurs per què l'Atlètic ha aconseguit arribar a Milà. Les paraules de Simeone van estar enfocades a elogiar la feina del club i la del nucli dur del vestidor, un grup de jugadors la majoria dels quals hi és des que Simeone va arribar al club el desembre del 2011. “Les dues finals parlen molt bé de tot el que envolta el club i, sens dubte, dels futbolistes que ens acompanyen per sostenir tota aquesta feina, els Gabi, Godín, Juanfran, Koke, Filipe, Tiago, Fernando, Griezmann, que també s'ha colat dins d'aquest grup que fa anys que lluita per millorar”. Quan Simeone parla de “sostenir aquesta feina”, es refereix a l'exemple d'aquest grup de futbolistes per suportar el seu nivell d'exigència diari. Personalitats diferents i diverses maneres d'exercir el seu lideratge dins del vestidor.

Gabi: el líder emocional

En la seva arribada, Simeone recelava d'ell perquè va ser company seu quan Gabi va pujar al primer equip. En aquells dies, era un jugador tovet, amb molta tendència a queixar-se quan rebia entrades dures. Simeone es va trobar un futbolista més dur i fet, a qui li va arribar a confessar: “No m'hauria pensat mai que em donaries tot el que m'estàs donant”. Gabi és la principal corretja de transmissió dels valors que predica Simeone: esforç i sacrifici diaris i el col·lectiu sempre per sobre de l'individu. Exerceix la capitania sense posar el braçalet per davant per sentir-se superior al company. És tranquil i parla només quan cal, i és directe. El seu lideratge al camp té a veure amb el factor emocional. Quan els seus companys veuen que surt a pressionar el segueixen a cegues. Ell, Juanfran, Tiago i Godín formen el nucli dur del vestidor.

Godín: un cacic clàssic

Al segon capità li diuen el Vaquerito, per les seves arrels i la seva afició per la ramaderia. Molt temperamental, més del que sembla, i molt jeràrquic. Infon respecte perquè és frontal a l'hora de dir a qualsevol company el que no li agrada o si està sortint de les línies marcades per l'entrenador i pel grup. És tan proper a Simeone com Gabi. Molts dels seus companys el consideren l'ànima i l'emblema de l'equip. Al camp i, de vegades, també durant els entrenaments, té les maneres del central cacic sud-americà de tota la vida. Li agrada la confrontació amb sorna. Als porters els anomena els arqueritos. Quan cal defensar un company, és el primer que apareix. Les seves arrencades des del darrere, de vegades en contra del criteri de l'entrenador, també són un senyal de contagi.

Juanfran: el dj optimista

És l'optimista etern, tant que a Simeone, a qui no li agrada que el fustiguin per declaracions seves o dels seus jugadors, li xiulen les orelles cada vegada que li sent dir “segur que guanyem”. Arriba una hora abans als entrenaments per fer bicicleta. És el dj del vestidor. Música electrònica, Rihanna, Gun’s and Roses o AC/DC formen part del repertori. Per als seus companys representa un dels exemples més clars de superació des de l'esforç i l'atenció per tenir cura del cos. Quan va arribar Simeone, era suplent i sota la seva tutela s'ha convertit en el lateral dret titular de la selecció.

Tiago: el primer ‘home’ 

Des del primer moment, Simeone el va qualificar d'“home”. Amb aquest terme el tècnic qualifica els jugadors que sempre competeixen i Tiago, malgrat la seva aparença fràgil, és dels més competitius del grup. Molt estimat al vestidor, el seu lideratge també té molt a veure amb la seva intel·ligència tàctica al camp. Sempre molt atent a l'hora de donar consells als jugadors del planter que pugen a entrenar-se amb el primer equip i fins i tot per esbroncar-los quan fan alguna cosa malament. Va deixar el club un parell de mesos després de guanyar la Lliga i arribar a la final de la Champions el 2014. Es va frustrar la seva marxa al Chelsea, però va ser molt ben rebut per Simeone, que va fer tot el possible perquè tornés.

Filipe Luis: l’empenta silenciosa

Com amb Tiago, Simeone aprecia que volgués tornar només un any després d'haver marxat. De fet, des del primer moment de la seva marxa al Chelsea, el tècnic va forçar el club perquè el recuperés. Molt tranquil, és un d'aquests líders silenciosos que contagia més pel que mostra en els entrenaments i al camp que no pas pel que diu. El seu caràcter guanyador el plasma amb les seves contínues pujades a l'atac.

Koke o Kokinho: l’ull dret de tots

Els seus companys s'hi refereixen afectuosament amb el nom de Kokinho. És l'ull dret de tot el vestidor perquè es fa estimar amb senzillesa i humilitat. Després de la marxa de Raúl García l'estiu passat, Simeone el va nomenar tercer capità. És un líder encara en formació per portar el pes del vestidor, però al camp és dels més respectats.

Griezmann: un guanyador entremaliat

Simeone el va incloure fa poc en aquest grup encarregat de transmetre els valors i l'ambició per l'èxit col·lectiu abans que per l'individual. És un guanyador nat. Sembla tímid, però al vestidor diuen que té mala bava. Des dels seus primers dies a l'Atlètic va estar protegit per Godín per recomanació de Bueno, el seu excompany uruguaià a la Reial Societat.

Torres: la icona exemplar

Com Griezmann, no hi era quan Simeone va arribar a la banqueta. Quan no jugava, no va alçar mai la veu per protestar. Va treballar en silenci i “no s'ha rendit”, diuen Gabi i Simeone. Amb aquest últim, Torres comparteix davant l'afició la categoria d'ídol i icona del club. Ningú al vestidor discuteix la seva jerarquia.