El petit Iniesta va ser un gegant a Madrid

No hi ha competició més dramàtica que la Copa. La d'Alemanya, la d'Anglaterra, la d'Itàlia, la de Portugal i també la d'Espanya van necessitar una pròrroga, senyal de la igualtat i emotivitat del torneig, molt propens a situacions sorprenents i a passatges inoblidables com els viscuts al Calderón. La Copa és capaç de fer emergir fins i tot la versió més èpica del Barça, al qual des de fa un temps no se li suposava relat ni emoció, i de convertir en gegant un jugador de talla petita com el capità Iniesta.

El Barça va ser un equip reprovable en igualtat de condicions, ensopit futbolísticament quan se li exigia que exercís de favorit, i es va guanyar l'estima dels aficionats des de la inferioritat, víctima d'un rosari de males decisions i de calamitats, a mercè del Sevilla. Als andalusos els va faltar llavors grandesa a l'hora de rematar una final ben madurada i, per contra, el Barça va jugar esplèndidament com un equip petit a Madrid.

El Sevilla va jugar més com a equip que el Barça amb 11 contra 11. Fort físicament i més ben organitzat, va treure la velocitat als blaugrana, no va concedir oportunitats i va saber treure profit dels detalls tàctics que decideixen els partits complicats, com el d'utilitzar l'envergadura d'Iborra des de la posició de mitja punta per habilitar l'esprint de Gameiro. Això és el que va passar en l'expulsió de Mascherano. Iborra li va guanyar la pilota al salt a Piqué i Gameiro va córrer més que Mascherano. L'expulsió va certificar al descans el domini escènic del Sevilla i la incomoditat del Barça.

El Barça ha estat sempre un conjunt previsible en la convocatòria i en l'alineació, també en els canvis, fins i tot quan se surt del guió amb Busquets de fals volant, sense més sorpresa que la capacitat de desequilibri d'Iniesta i de Messi. El trident no es toca, ni tan sols quan els barcelonistes es queden amb deu jugadors. Luis Enrique sempre opta pel canvi fàcil, per treure el més feble: Rakitic va cedir el lloc a Mathieu. La substitució exigia un sobreesforç de Messi, una mala solució tal com està el 10, només compensada a partir de la lesió de Luis Suárez i l'entrada d'un volant com Rafinha.

Els blaugrana es van saber corregir sobre la marxa, en funció de les circumstàncies, inesgotables en l'adversitat, convertits en deu luis enriques, confiats en el poder de Piqué i de Mathieu i en el govern d'Iniesta. L'equip es va agrupar i va convertir el partit en una qüestió de resistència i d'honor més que de jerarquia, indesxifrable per al Sevilla, abatut des que Banega va veure la vermella per fer caure Neymar. El guió exigia el gol d'un meritori, a joc amb la suor del duel, pocs com el correcamins Alba.

El final del Barça va ser captivador pel toc de Messi, la rematada de Neymar i el govern majestuós d'Iniesta, un violinista amb tambor, símbol de l'equip que vol Luis Enrique: el jugador amb talent per excel·lència és també el que té més desplegament davant del rival més exigent, com és el Sevilla. Molt poques vegades un doblet ha deixat més bon cos al Barça: va guanyar la Lliga a l'atac amb el trident i amb la defensa ha conquerit la Copa.