El Barça, campió de campions

Un partit cru, èpic i variable va coronar el Barça a la Copa, un Barça obligat per les circumstàncies a ser un altre Barça. Pressionat per un Sevilla de cos sencer, per aquest Sevilla d'aquests temps que competeix de tal manera que no havia perdut cap de les set finals a partit únic disputades des del 1962, els blaugrana van haver de fer front a una intriga desconeguda. Amb Mascherano expulsat poc després de la mitja hora de partit i Luis Suárez lesionat tot just després del descans, l'equip blaugrana va haver de recórrer a l'èpica, aguantar els atacs rivals i esperar el seu moment. El va trobar en la pròrroga, a la qual el Sevilla també va arribar amb un jugador menys per una targeta vermella a Banega. I li va arribar el brindis amb un primer golejador inesperat: Jordi Alba. El lateral va posar l'accent a un partit en el qual colossos com Iniesta, Piqué i Busquets van treure protagonisme als seus distingits davanters. Per descomptat, no hi va faltar Messi, autor de les dues assistències golejadores, aquestes diagonals messiàniques que ningú interpreta millor que Alba i Neymar, que amb el segon gol va abaixar la persiana a un Sevilla que no va saber rendibilitzar el moment en què, en avantatge, havia de portar el control.

El manual d'inici va ser del Sevilla, que va imposar el relat del partit. Va aparèixer el Sevilla més genuí, el que va negar cada alenada d'aire als blaugrana, sempre amb poc espai, acorralats en cada metre quadrat. Hi ha molt de l'Atlètic –la creu del Barça en més d'una ocasió– en aquest equip de centurions forjat per Emery, on abunden els soldats rasos de fe infinita, tots de sola desgastada. Amb un Sevilla de llibre, els barcelonistes van viure en un enfarfec constant, amb un Neymar sense espurna –fins que es va canalitzar en el tram final–, un Luis Suárez encapsulat, i amb Messi de gàbia en gàbia, de carcerari en carcerari. El Barça no es va sentir còmode, sinó més aviat feixuc, neutralitzat excepte en alguna arrencada de Leo i les exquisides passades del Bolxoi d'Iniesta, però sempre a diverses quadres de Sergio Rico, que no va tenir escenes fins al final. En aquest Sevilla hi ha més d'una muralla, és un conjunt de filats. Un os difícil per a qualsevol, també per al Barça.

Amb un Barça acotat, el quadre andalús es va apuntar més de mig partit. La seva missió, contra rivals importants, és rebaixar l'adversari. Era el primer repte, i el va aconseguir amb escreix, fins a deixar sense feina el seu porter, fins a la pròrroga gairebé de vacances davant d'una davantera amb tants galons. De la segona pugna, la d'anada, es van encarregar Iborra i Gameiro. Una parella tan bàsica com efectiva, cristal·lina. Un les caça al vol, l'altre, el francès, recorre al turbo. Tots dos van protagonitzar la jugada que va alterar la trama. Iborra va pentinar una pilotada, Gameiro va posar la directa cap a Ter Stegen i Mascherano es va penjar de la samarreta del gal. Expulsió o expulsió, i així va ser. Com a mínim, al Barça li quedava gairebé una hora per davant en desavantatge. Mai s'havia imposat amb onze, ara li tocava remar amb deu. I a l'àrbitre, administrar la justícia amb el mateix rigor, cosa que no sempre va fer, a ulls dels culers, trastocats fins a la vermella a Banega en considerar un excés de permissivitat cap als sevillistes, un equip contundent.

La baixa de Mascherano va condicionar totalment el xoc. A l'un i l'altre se li van canviar els papers. Luis Enrique va esperar fins al descans per donar pista a Rafinha per Rakitic, un relleu que ja és tradició en aquest Barça. Amb majoria, al Sevilla li va arribar l'hora d'haver de mutar el seu paper de resistent. No és un equip que acostumi a portar la batuta en les grans ocasions, se sent més còmode a la sala d'espera, sempre en alerta per acabar de rematar el partit. Per la seva banda, al Barça li corresponia més que mai jugar al contraatac, a camp obert. Conduït per Banega, el conjunt sevillà es va orientar per les bandes, amb Iborra al punt de mira i Gameiro i la segona línia de pesca. Però als nois d'Emery els va faltar convicció i, excepte una rematada de Banega al pal, no van aconseguir superar un adversari penjat del tendal de Piqué, immens com a tallafocs, igual que Ter Stegen, porter que té unes mans tan bones com els peus. Tampoc hi va faltar l'assistència de Busquets, futbolista de tots i per a tot. Amb un de menys i Luis Suárez, jugador bandera de la Lliga de camí a la infermeria, per al Barça el partit va quedar supeditat a aquests subalterns excel·lents que no llueixen en la seva davantera de neó.

Sotmès per l'embranzida sevillista, els blaugrana es van encomanar a l'extraordinari respirador d'Iniesta, el calmant de tots, el més capaç d'estirar l'equip, per treure'l de la cova. Amb el seu zel amb la pilota, que als seus peus resulta invisible per a rivals, companys i espectadors, Iniesta va sostenir els seus fins que en l'últim sospir abans de la pròrroga Banega va fer descarrilar Neymar i va seguir els passos de Mascherano. Al Sevilla se li va escolar el seu moment. Amb les forces igualades, va irrompre el Messi d'aquests temps, el passador sublim, el que ha patentat una jugada d'autor: les seves diagonals a Neymar i Jordi Alba. Una acció que s'ha vist mil vegades aquesta temporada, però alguna cosa tenen els genis que per molt que es repeteixin ningú els enxampa el truc. Ja en la pròrroga, per enèsima vegada en la temporada, Leo va connectar amb Alba, que va arribar a l'àrea com acostuma a fer-ho, amb la barbeta amunt i un coet a les botes. Gol. I un altre gol també el de Neymar, amb un altre calc de Messi. Una diana per certificar definitivament un campió de campions. Ho és per doblet –el setè de la seva història– aquest Barça que encadena 24 Lligues i 28 Copes. I ho és aquest Sevilla de llegenda, un competidor feroç que destaca cada curs. Glòria per a tots dos equips, el tron per al Barça i un pedestal per a Iniesta.