Enric Sardà: “L’independentisme és una reacció, no és una acció”

“Jo sóc un funcionari de l’Estat, del servei exterior de l’Estat. Un professional que fa 37 anys que està guardando esta garita”. Enric Sardà Valls (Barcelona, 1952), un diplomàtic cosmopolita i experimentat, és el cònsol general d’Espanya a Washington, DC. La seva demarcació inclou, a més de la capital dels Estats Units, els estats de Maryland, Virgínia, Virgínia Occidental i Carolina del Nord.

Sardà Valls viu a prop de Dupont Circle, un dels barris més vibrants de Washington. La casa és un petit museu, plena d’obres d’art i bibelots que ha acumulat al llarg de la seva carrera per quatre continents. La col·lecció és, en certa manera, un autoretrat del diplomàtic: les dèries i les passions; l’art i la vida.

Un dels quadres, obra del seu germà, el pintor Jordi Sardà Valls, és el dibuix d’un home despullat amb una maleta, un barret i un llibre. “Va ser el regal pel meu primer casament. Al cap d’un temps vaig pensar: ‘El meu germà ha fet l’al·legoria d’un diplomàtic’. Perquè el diplomàtic està en pilotes. Va de lloc en lloc. Perd els amics, les famílies i arriba a la jubilació que no té connexions. L’únic que li queda és la cultura i els viatges, els trasllats”.

PREGUNTA. Quan i per què va entrar a la carrera diplomàtica?

RESPOSTA. Provinc d’una família de la burgesia tèxtil catalana. El món empresarial no m'atreia en absolut. Gràcies a Déu, vaig rebre una educació cosmopolita, i quan era jovenet ja parlava tres o quatre idiomes i tenia amics a Europa i als Estats Units. Quan tenia 22 anys estava acabant la carrera de lletres i vaig decidir dedicar-me a la diplomàcia. Era l’any 1975. Vaig arribar a Madrid vint dies abans de la mort del dictador per preparar l’escola diplomàtica. Consistia en un examen d’ingrés a l’escola, dos anys a l’escola i un altre any per preparar l’oposició definitiva per a la qual el 50% era la mitjana de la nota obtinguda en els dos anys d’escola diplomàtica. En aquesta mitjana comptava una memòria, que era una mena de treball de final de carrera. A mi em va tocar fer-la sobre el contenciós de Belize. Me la va dirigir el subdirector general de Centreamèrica i el Carib, l’ambaixador Yago Pico de Coaña, tot un senyor, ja jubilat, que va acabar la carrera a Viena. Un gran diplomàtic.

P. Com ha canviat la diplomàcia espanyola des d’aquella època?

R. La diplomàcia espanyola va canviar totalment l’any 86, amb l’entrada al Mercat Comú i a l'OTAN. Però les bases de la política exterior espanyola segueixen sent les mateixes. El nord d’Àfrica, l'Amèrica Llatina i la Unió Europea. Això ha canviat molt poc. Cap als anys noranta i el canvi de segle hi ha l’obertura a l'Extrem Orient i l'Àsia Central, que encara està in corso, i després l’entrada en escena de l’Agència de Cooperació Internacional, que fa 25 anys va inaugurar una nova etapa en la presència espanyola al món. En l’aspecte pràctic de la professió, cal esmentar que s’ha tornat perillosa. Molts companys destinats a països difícils es juguen literalment la vida cada dia.

P. Per què hi tan pocs catalans al servei diplomàtic espanyol?

R. Crec que és una qüestió sociològica. Catalunya sempre ha mirat més cap a la indústria. No hi havia tradició funcionarial. Catalunya està basada en la indústria familiar, el comerç, el port, la proximitat a França i Itàlia, al Mediterrani. En canvi, a Madrid, els diplomàtics primer eren aristòcrates: eren enviats del Rei que s’havien de pagar les seves ambaixades, i això augmentava el seu prestigi. Després de la revolució industrial va començar a haver-hi gent de la noblesa que es va lligar amb l’aristocràcia industrial. Era normal tenir al servei diplomàtic famílies que venien d’abans de la Guerra Civil: havien estat diplomàtics, i un o dos fills seguien aquesta tradició. A la carrera diplomàtica s’hi accedia per oposició, com a notari, advocat de l’Estat, lletrat de les Corts. És clar, abans era molt minoritària: Espanya tenia molt poques ambaixades. Ara en tenim 130. Quan vaig començar n'eren 50 o 60. Els catalans som pocs. D'ambaixadors només n’hi ha tres, de les 130 ambaixades. A Andorra, el senyor Montobbio. A Irlanda, el senyor Rodríguez Coso, i a Berna, el senyor Bernat de Sicart. I n’hi ha una altra, a Finlàndia, que està en funcions, com molts altres, pendents que hi hagi un nou govern: Maria Dolors Figa López Palop. De Madrid, no en tinc les xifres exactes, però n'hi deuen haver, nascuts o amb residència oficial a Madrid, un mínim de 50.

P. Ha trobat obstacles a la seva carrera per ser català?

R. No ho crec. No. Mai he tingut cap obstacle.

P. Com observa des de Washington el procés polític que ha viscut Catalunya en els últims quatre o cinc anys?

R. És difícil contestar aquesta pregunta. Ho observo amb preocupació: m’adono cada dia que Catalunya necessita anar de la mà d’Espanya. Per si sola no té el pes ni la influència, ni la pràctica ni els contactes ni el know how per anar en solitari. Per començar: parteixo de la base que Catalunya és part d’Espanya. No concebo una Catalunya independent. Concebo, sí, una Catalunya dins d’Espanya amb un encaix diferent del que té ara. És una cosa que tothom està d’acord que s’ha de canviar: no crec ser original per mencionar-ho. Evidentment, he ofert la meva vida professional a favor del servei exterior espanyol i em sento profundament espanyol. I profundament català.

P. Quan li pregunten als Estats Units què passa a Catalunya, què respon?

R. Dic que és una qüestió de l’ambaixada i que han de preguntar-ho a l’ambaixada. No m’agrada ficar-me en aquestes qüestions. Jo aquí sóc el cònsol i no tinc funció política. Tinc representació administrativa. Sóc molt respectuós amb les competències. No m’agrada ficar-me en un terreny que no em correspon.

P. Com a ciutadà, és molt actiu a les xarxes socials.

R. Sóc actiu a les xarxes socials, però no hi tracto aquests temes.

P. A vegades fa comentaris a les xarxes sobre aquests temes. Per exemple, fa un mes va comentar a Facebook un article publicat a EL PAÍS, de Jordi Borja, titulat "Sense rumb ni destí". L’article deia: “L’animositat contra Catalunya contribueix a crear un ambient propici a la ruptura. El problema no és Catalunya, sinó Espanya, que no és capaç de proposar un projecte atractiu per a tothom”. Va comentar: “Como catalán y español que desea seguir siéndolo comparto este artículo, en mi humilde opinión cargado de razón”. Per què està d’acord amb aquesta opinió?

R. És una opinió enormement compartida. No em considero gens original per pensar d’aquesta manera. Tota persona amb sentit comú s’adona que el tema català està propiciat sobretot per una falta de tacte en el management, en la gestió de la relació amb Catalunya. Però això és a tots els nivells, no només en el polític. Llegeixo aquest matí que el senyor Casilla [porter del Real Madrid] es volia expressar en català [en unes declaracions a la premsa després d’un partit], però el mateix club li ha dit que no ho fes. Parteixo de la base que el català és una llengua tan espanyola com el castellà. Aleshores, per què fan sentir als catalans que parlem una llengua estrangera? A la Transició no va ser possible corregir-ho, però és una assignatura pendent importantíssima, i ja seria hora que això es reconegués. Hi ha un gran desconeixement de la qüestió catalana a la resta d’Espanya. És un tema que genera moltes passions i en el qual es diuen moltes bestieses. Ja sabem que la ignorància a vegades és un terreny molt fèrtil per plantar segons quines llavors. Em considero totalment espanyol. Dec a Espanya la meva carrera diplomàtica, i la meva realització personal. La meva vida ha estat al servei de l’Estat, representant l’Estat, independentment de qüestions polítiques, perquè mai m’he volgut casar amb ningú. Sóc una persona independent: sóc un servidor de l’Estat, no d’un Govern. Perquè vegis que jo sento el meu país, que és Espanya, d’una manera particularment intensa: tindré l’honor de jurar bandera el 2 de juny a bord del Juan Sebastián Elcano. No vaig fer la mili: no m’hi van voler per curt de vista. Ara tinc l’oportunitat de fer-ho perquè ve el Juan Sebastián Elcano aquí, i tinguem present que si un dia Catalunya fos atacada l’Exèrcit que ens trauria les castanyes del foc seria l’Exèrcit espanyol.

P. Ha dit que la qüestió de la llengua ha quedat pendent…

R. No estic parlant de la llengua catalana només, sinó de totes les llengües espanyoles. Per exemple: veiem que arreu del territori suís els bitllets suïssos estan escrits en francès, alemany, italià i retoromànic. Per què no pot ser així en el cas d’Espanya? Són llengües espanyoles i totes haurien de tenir la igualtat, perquè tots som iguals davant la llei. Si els espanyols parlem diverses llengües, és normal que totes siguin iguals, encara que n’hi hagi una, la castellana, que sigui la comuna per a tots. Però això no ha de ser motiu perquè els altres estiguin en peu d’igualtat segons els principis que inspiren una democràcia d’Estat de dret.

P. Al Canadà, els diplomàtics i alts funcionaris necessiten saber francès i anglès.

R. Però el francès ha estat anys i anys la llengua oficial de la diplomàcia. A nosaltres, fins fa quatre dies, ens demanaven parlar francès per ingressar en la carrera diplomàtica. O sigui: és normal que als canadencs els demanin parlar anglès i francès. Però un diplomàtic espanyol no ha de saber necessàriament català. Si en sap, tant mieux.

P. No seria una bona idea que en sabessin, tenint en compte que representen un país plurilingüe?

R. No. La qüestió no és tant d’ensenyament com de reconeixement. Hauríem de ser constitucionalment iguals, i després la gent farà el que vulgui. Però crec que no és bo que a l’Espanya del 2016 s’enfoqui encara la qüestió lingüística com fa 150 anys. És absurd. A veure si passem pàgina i s’aplica el sentit comú. Si Catalunya és un poble ibèric, igual que Navarra, Cantàbria, Galícia, etcètera, doncs les llengües s’han de respectar i tenir el mateix nivell oficial, o reconegut, que el castellà, que per circumstàncies històriques s’ha imposat a les altres. Estic bàsicament d’acord amb aquest article. L’altra reflexió: jo he viscut a Madrid, i que et recordin contínuament que tens accent català resulta particularment irritant. Sense parlar dels boicots, les recollides de firmes, aquestes expressions de rebuig i de catalanofòbia. Són coses que als catalans ens fereixen moltíssim, i no ho entenem.

P. L’ha viscuda, la catalanofòbia en la carrera diplomàtica?

R. En la diplomàcia no he viscut mai fòbia de res. Ni homofòbia ni catalanofòbia. En absolut. On sí que l’he pogut notar, a vegades, és en certs ambients. Totes les colònies són el reflex de la societat espanyola. Hi ha sectors que són de tendències més conservadores, i en aquests sectors noto un cert rebuig pel fet de ser gai i una certa animadversió. No entenen el fet català. S’enfoca d’una manera equivocada: si per resoldre el problema apliques premisses equivocades la solució obligatòriament és falsa, errònia. És el que ha de canviar a Espanya perquè Catalunya sigui dins d’Espanya. Jo vull que Catalunya segueixi dins d’Espanya i per això ha de canviar el clima que ha imperat fins ara. Catalunya ha passat del rock bottom d’independentistes, que és indissoluble, a tenir-ne gairebé la meitat. És evident que la causa no es troba a Catalunya. L’independentisme és una reacció, no és una acció: és una reacció a una política equivocada que s’arrossega des de fa moltes dècades.

P. Què hauria de canviar? Vostè ha parlat de la llengua. Digui'm altres coses que creu que Espanya hauria de fer perquè Catalunya se sentís còmoda.

R. És un assumpte molt complex. S’haurien de fer moltes coses, això és evident. Per començar, treure aquesta retòrica anticatalana que trobes a tot arreu. La retòrica anticatalana que fa mal, en el sentit de la unió d’Espanya, és la retòrica de les xarxes socials i de certa premsa. No és al Govern. Jo crec que el Govern és espectador de tot això. Aquí hi ha una cosa, aquella cosa tan espanyola que és yo no voy a ser menos. El tema de l'AVE n'és un exemple. Ens hem carregat d’estacions de l’AVE, que són inútils, que costen un ronyó i on no puja ni baixa ningú. La qüestió del yo no voy a ser menos és tremenda en el nostre país i ho ha enredat tot. És evident que el fet que en un motor de l’economia com Catalunya no s’hagin fet certes infraestructures com s’havien de fer, ha comptat en la desafecció de Catalunya. O el tema del transport públic a Barcelona, que és un escàndol i que no s’ha arreglat. I tants altres: el tema del corredor mediterrani, que no s’ha fet. Hi ha tantes coses que han perjudicat Catalunya i Espanya perquè, és clar, un corredor mediterrani hauria generat molta més riquesa que no pas un AVE que ningú agafa, amb tota la meva consideració per la gent que vol tenir l’AVE també. Però és necessari un ordre de prioritats. És clar, la política és la política. La política és una cosa i la realitat n'és una altra. Una cosa és el que s’hauria de fer i una altra el que es fa, que és el producte de la política, d’un joc d’interessos i d’aliances i d’equilibris. Has de fer concessions aquí i allà, i es prometen unes coses que després s’han de complir.

P. Creu que un referèndum seria una solució al contenciós?

R. Jo crec que ja s'ha arribat a un punt que seria una cosa que arribaria ja morta, un referèndum. Un referèndum s’hauria hagut de fer quan ho van proposar, i l’hauria guanyat el no d’una manera absolutament palmària. Aquesta és la meva opinió, i ara, amb tots aquests no reiterats a tot, han aconseguit que hi hagi un Parlament a Catalunya amb majoria independentista. O sigui que jo, la veritat, amb tots els respectes, crec que s’hauria pogut fer millor, perquè si hi hagués hagut un referèndum en el seu dia, que hi havia mecanismes constitucionals segons el senyor Roca Junyent, pare de la Constitució, per fer-ho, doncs això s’hauria fet i aquí paz y después gloria. Amb la qüestió del referèndum, dient no s’ha fet un pasticcio total, que ha donat com a resultat el Parlament que tenim ara, amb tots els respectes al Parlament. Jo hi insisteixo: l’independentisme és una reacció, no és una acció, i es desinflaria d’una manera molt notable si canviés el discurs imperant en tot sentit, en la premsa, l'opinió pública, i que el català sentís que se l’aprecia i se’l valora. El català encara pateix el clixé del venedor de porters automàtics de La escopeta nacional. Aquell clixé és el que ha quedat dins de l’inconscient de molta gent. Òbviament era una cosa in chiave giocosa, però s’ha convertit en un estereotip i això no és bo.

P. Si li oferissin un càrrec al servei diplomàtic català que s’està posant en marxa com a estructura d’aquest futur Estat, acceptaria?

R. Home, jo per poder acceptar un encàrrec d’un servei diplomàtic català, Catalunya hauria de ser independent. Com que ara no ho és, crec que contestar aquesta pregunta no té cap sentit.