Llarga vida al punk!

El punk va tenir una vida breu. Uns quants anys en la segona meitat de la dècada dels setanta van ser el marc en què aquest esclat incòmode va començar a manifestar la seva posició contrària al sistema econòmic, polític, social i cultural, amb actituds plenes de provocació, violència, sexe i drogues que feien visibles grups musicals icònics com els Sex Pistols, creadors de lletres plenes de ràbia. Però la seva desaparició no va ser total, ha perviscut en moltes de les obres d'art produïdes des de llavors, que mostren la mateixa actitud inconformista, la pèrdua de fe en el progrés, i la crítica i el qüestionament al sistema que va mostrar el punk. És el que defensa David G. Torres, comissari de l'exposició PUNK. Els seus rastres en l'art contemporani, que obre les seves portes al Macba, després de reunir més d'un centenar d'obres de 60 artistes, entre pintures, instal·lacions, fotografies, vídeos i documents, ara que es compleixen 40 anys del naixement del moviment. Torres està convençut que els factors de la crisi dels setanta presents en el naixement del punk segueixen vigents en l'actualitat, de manera que punk is (not) dead, tal com recull la popular expressió.

“No és una exposició sobre el punk, ni pretén construir-ne la genealogia, sinó que tracta dels principals elements que el defineixen mitjançant els rastres que ha deixat en la producció artística actual”, va assegurar Ferran Barenblit, director del Macba, que va aclarir que no hi hauria ni caçadores ni crestes de colors. Fa dos anys i mig Barenblit va encarregar el projecte a Torres per mostrar-lo al CA2M de la Comunitat de Madrid (el centre que Barenblit dirigia en aquell moment) i després a l'ARTIUM de Vitòria-Gasteiz. “El punk va recollir el lema No future de moviments anteriors com el situacionisme i el dadaisme, però amb la diferència que va emergir enmig de la cultura de masses, la qual cosa va provocar que sorgís dels setanta, del context anglosaxó i de l'escena musical”, va afegir Barenblit.

L'exposició parteix, va reconèixer Torres, de l'assaig Rastros de carmín, escrit pel crític Greil Marcus el 1989, en el qual creava la genealogia del moviment remuntant-se, fins i tot, a l'Europa medieval. Torres mira cap endavant buscant l'espurna i l'actitud provocativa que permet relacionar una obra amb el punk.

L'exposició, enriquida amb noves obres respecte a les que es van poder veure a Madrid i Vitòria, rep amb Terratrèmol, de Tere Recarens, que ha creat unes prestatgeries plenes d'objectes fràgils sobre un passadís de fustes mal fixades que amb el pas dels visitants fa que els prestatges trontollin i els objectes caiguin i es trenquin. “Reflecteix la idea de destrucció i vandalisme del punk”, destaca Torres, que deixa clar que el punk també és part de la negació, l'oposició i la destrucció, el fes-t'ho tu mateix, l'al·lusió a la por i el terror en una societat que aliena els individus, el nihilisme; la reivindicació de la pròpia llibertat sexual, del cos, la superfície, com a lloc de batalla”.

Molt viu i sorollós

Poques obres deixen indiferent. La violència, subtil, la proporciona l'escultura-catifa Ikea or die, realitzada pel col·lectiu DETEXT amb 20.000 beines de 9 mm recollits a la Ciudad de Guatemala. L'exposició conté obres d'incitadors i activistes com Martin Kippenberger, Raymond Pettibon, Mike Kelley i Paul McCarthy, a més d'obres de Jean-Michel Basquiat (dues, en concret), Douglas Gordon, la Nazi girl de Narascha Stellmach, Dan Graham, Johan Grimonprez, Matt Mullican, Tony Oursler, Gavin Turk, Jordi Colomer (amb el seu cotxe carregat amb l'enorme rètol de No future, Juan Pérez Agirregoikoa, amb les seves pancartes d'eslògans realitzades amb tipografia punk fetes de lletres retallades com anònims, Tracey Emin, que es refrega bitllets pel seu sexe per denunciar la prostitució, Pepo Salazar o João Onofre, del qual es pot veure la caixa insonoritzada on toca un grup de death metal, fins que aguanti, i Marcel·lí Antúnez, que mostra les seves màquines de fer soroll utilitzades en espectacles de la Fura dels Baus com Suz/O/Suz. Antúnez és un dels artistes incorporats en la mostra de Barcelona, a més d'Eduardo Balanza, que presenta les seves fotografies sobre El Señor Lobo i la seva violenta banda, Jordi Benito, Jota Izquierdo, Israel Martínez i Luis Felipe Ortega i Daniel Guzmán.

El punk no està mort. Encara viu i segueix sent molt sorollós, com demostra aquesta exposició en la qual bona part de les peces són instal·lacions sonores que ensordeixen l'espectador, una cosa que fa pensar que el Macba, també, està molt viu.