L’eurozona recupera el PIB previ a la Gran Crisi vuit anys després

Bones notícies que en realitat no són tan bones. L'eurozona agafa velocitat de creuer: el PIB va créixer el 0,6% el primer trimestre de l'any —el doble que l'últim trimestre del 2015—, segons ha anunciat avui Eurostat, l'agència estadística de la UE. Vuit anys després de l'inici de la Gran Recessió, l'eurozona recupera així els nivells de PIB previs a la crisi: frega els 2,5 bilions d'euros els tres primers mesos de l'any, lleugerament per sobre del primer trimestre del 2008. Vuit anys ha trigat Europa a recuperar el terreny perdut: vuit anys que s'estudiaran als llibres d'història com "un dels errors de política econòmica més grans de la història", segons ha explicat Jean Pisany-Ferri, economista i assessor del president francès François Hollande, a El despertar de los demonios. "És pràcticament una dècada que quedarà com el testimoni del desastre econòmic de l'eurozona", ha subratllat el Nobel Joseph Stiglitz.

L'atur a l'àrea euro segueix per sobre del 10%, amb 23 milions d'aturats i taxes superiors al 20% en països com Espanya i Grècia. La inflació ha desaparegut: els preus cauen i el temor de la deflació ha obligat el BCE a activar mesures extraordinàries que no acaben de funcionar per la falta d'una política fiscal més ambiciosa. Europa segueix amb alces de PIB molt inferiors a altres sortides de crisis anteriors i amb molt plom a les ales. L'eurozona s'ha especialitzat en el noble art d'anar tirant, amb un problema que s'eternitza a Grècia, un empatx de deute que trigarà anys a solucionar-se i, en general, una Gran Recessió que comença a tenir ressonàncies polítiques amb l'ascens de partits ultra i antiestablishment, problemes majúsculs en la gestió de la crisi de refugiats, l'espasa de Damocles del Brexit (el referèndum al Regne Unit sobre la permanència a la UE) i, en fi, un plec de càrrecs contra la gestió de les elits que es manifesta en un euroescepticisme cada vegada més acerat.

Alemanya i Holanda han gaudit d'una crisi formidable: són a prop de la plena ocupació i amb superàvits comercials rècord, entorn del 10% del PIB. Berlín és el màxim exponent d'una guerra de baixa intensitat entre creditors i deutors, que es manifesta en les dificultats per avançar en la unió bancària, per tirar endavant el rescat grec i en pràcticament cada decisió a Brussel·les. Però els problemes ja no són una exclusiva del Sud: Finlàndia, campió europeu de les reformes, fa diversos anys que està en recessió. França està pràcticament estancada. Espanya no recuperarà fins l'any que ve el PIB precrisi, segons les estimacions del Govern. La renda per càpita italiana ha caigut un 4% des del 2008 i està per sota dels nivells previs a l'adopció de l'euro: una dècada i mitja perduda, que ha deixat, a més, un problema formidable a la banca. Malgrat la recuperació dels nivells de PIB precrisi per al conjunt del bloc de l'euro, aquesta millora va per barris: el PIB de Grècia i Xipre ha caigut per sobre del 20%, mentre que les famílies alemanyes han tingut una Gran Recessió d’allò més plàcida, amb guanys de renda per càpita del 15%. Alemanya cobra pel seu deute a terminis de fins a cinc anys. Ensenya les dents al BCE pels tipus d'interès negatius i les compres d'actius per trampejar la desaparició de la inflació. I es resisteix a accelerar la inversió pública que li demana Brussel·les, Frankfurt, l'OCDE, el G-20 i l'FMI.

Les xifres d'Europa empal·lideixen quan es fan comparacions amb els Estats Units, que va recuperar els nivells de PIB precrisi fa un lustre i l'economia del qual ha avançat més d'un 10% des d'aleshores, amb un mix de política econòmica molt diferent: activisme fiscal i monetari des del principi. I amb plena ocupació, taxes d'atur inferiors al 5% des de fa mesos.

"La recuperació és allà des de fa temps, però a un ritme molt mediocre, basada en la demanda interna i amb un sector exterior que nota la desacceleració a Àsia. Els riscos són evidents, tant per factors geopolítics com per les incerteses que persisteixen tant internament com pels problemes de la Xina", segons l'anàlisi d'Ángel Talavera, d'Oxford Economics.