_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Tot és en els llibres

La interpretació de la realitat partint de l'art té tants límits i perills com resultats sorprenents

És un exercici arriscat, però com que la majoria de les vegades es fa de manera inconscient, es torna imprescindible. La interpretació de la realitat partint de la literatura, de l’art o, simplement, de la història, té tants límits i perills com resultats sorprenents. Hi ha vegades que la imatge i el fons encaixen de tal manera que la lectura de la realitat s’acaba confonent amb la dels llibres.

Hi ha històries que s’adapten a esquemes narratius clàssics. La crisi del Barça s’esdevé justament quan, després d’un període de supèrbia, s’esfondren dos dels seus tòtems. D’una banda, la defunció de Johan Cruyff, artífex del present de l’entitat i a qui una part del barcelonisme no perdona la genialitat. De l’altra, el fet de posar en qüestió els valors que se suposa que animen la figura de Leo Messi, la contradicció entre l’enaltiment del joc en equip al terreny de joc i, per segona vegada en poc temps, la seva solidaritat fiscal. Què té a veure tot això amb el que passa al camp? Pot ser que res o pot ser que, salvant les distàncies, ja estigui tot escrit en la tragèdia grega. Els enterraments requereixen rituals estrictes i la hybris, la desmesura, acaba cobrant factures als qui se’n serveixen.

La gent del carrer mai no té les proves de la fiscalia, però s’anticipa a les conclusions d’aquesta. Que Manos Limpias havia de durar poc era un dels guions més repetits i un final assumit per tothom. La seva funció s’havia acabat i no eren necessaris perquè la història continués; l’Estat ja s’encarregarà dels ajuntaments desobedients i dels Pujol. Manos Limpias era una nosa, una subtrama molesta, un personatge que ja havia complert la seva funció i que ha tingut un final que respon al recurs ja gastat "que sembli un accident" de novel·la negra.

Relats com l’anterior encaixen en els engranatges de maquinàries més grans. La cultura popular, tan interessadament injuriada, ens hauria anticipat la crisi econòmica a través de la interpretació de símbols tan evidents que avui ja s’han convertit en icones. Del casament de la filla d’Aznar al Ferrari que pilotaven Camps i Barberá, la història recent és plena a vessar d’exemples que responen a un patró de decadència, de picaresca, d'hidaldos arruïnats com el del Lazarillo, que es tira molles al pit perquè tots es pensin que ha menjat.

També ajuda a entendre el que passa aquí. Les faules es compensen i després de tot l’escarni que va caure sobre Junts pel Sí i la CUP, avui assistim a la millor pel·lícula d’Almodóvar, protagonitzada per Rajoy, Sánchez, Rivera i Iglesias. Feu volar la imaginació pels títols del director manxec.

Pot ser que de totes les històries que passen ara a Espanya, la de l’independentisme català sigui la més entretinguda, almenys per als qui encara pensem que no sabem com s’acabarà. El millor i el pitjor del procés és que no està escrit i això el fa impredictible. És un bunyol il·lusionant, amb girs narratius desesperants i esperançadors. Puigdemont i Junqueras s’han de guanyar l’autoritat que dóna la superació de les proves que encara no han passat i la CUP ha de recuperar la fiabilitat que va perdre d’assemblea en assemblea. I ràpid, ja que la percepció d’inestabilitat i inacció estan desordenant massa el relat.

Repasseu en els llibres d’història el que passa quan es desmobilitzen les tropes, la literatura de postguerres n’és plena d’exemples. El ridícul emplena els espais que deixa la passivitat, en literatura no hi ha res pitjor que l’avorriment. Si la notícia és que es crema la Constitució, vol dir que això comença a perdre la direcció clara i unitària que tenia.

En part, és lògic que sigui així. Mantenir un relat ple d’alts i baixos i tensat durant tant de temps és molt difícil. Però val més que sigui temporal; el lector ha de tenir la necessitat de passar a la pàgina següent i el talent, en aquesta nova fase del procés, encara s’ha de demostrar.

Volia escriure, com cada any per aquestes dates, un article sobre la utilitat de llegir. És possible que hagi abusat de la metàfora, però el que us volia dir és que compreu bons llibres també el Dia de Sant Jordi. Hem construït el món amb textos. Bon Sant Jordi a tothom.

Francesc Serés és escriptor.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_