La mare d’un radicalitzat: “El meu fill podria haver estat el terrorista”

Per a qualsevol pare que veu les imatges que arriben de Brussel·les, pensar que el seu fill podria estar entre les víctimes dels atemptats és gairebé un reflex automàtic. Als pares de gihadistes belgues els assalta un temor afegit i paralitzant: “El terrorista podria haver estat el meu fill”.

Tres mares i un pare de joves radicalitzats i fugits a Síria per sumar-se a les files islamistes es reuneixen l'endemà dels atemptats de Brussel·les en un local de Molenbeek. Aquest és el barri estigmatitzat per excel·lència, on han crescut i trobat recer diversos dels terroristes de París i Brussel·les. Els pares es reuneixen per parlar i per adoptar una posició comuna davant del nou cop. Han explicat les seves històries moltes vegades, però avui torna a aparèixer el nus en la gola. Cada nou atemptat els enfonsa.

“Ara l'important és aconseguir que aquests atemptats no donin ales a més gent per anar-se [a Síria]. Cal fer-los comprendre que la solució no és anar-se a Síria”, intervé Veronique Loute, mare Sammy, un jove que als 23 anys va marxar sense donar majors explicacions a Síria. “[Als joves] cal deixar-los clar que la pau no es guanya amb la guerra”, diu Loute.

Loute i altres 48 famílies s'han proposat que el seu missatge arribi als joves belgues per tractar de dissuadir-los de possibles fugides. Els expliquen el camí que van seguir els seus fills, molts preocupats per la situació humanitària i la majoria ara morts en combat. Els pares donen xerrades a joves i tracten de conscienciar les autoritats del problema i els exigeixen que vigilin i castiguin els reclutadors, que els pares solen tenir ben identificats. Volen que a altres pares no els passi el que els ha succeït a ells.

Cap de les tres dones que avui s'han reunit a Molenbeek porta vel ni pertanyen a famílies especialment religioses. una és rossa, l'altra té el pèl canós i curt i la tercera és negra. A l'associació hi ha gairebé de tot, cristians, budistes… són els fills els que entren en contacte amb entorns radicalitzats i es deixen atrapar sense que els pares s'assabentin fins que ja és massa tarda. “Això li pot passar a qualsevol. Tots som víctimes dels radicals”, pensa Loute.

Les xifres de l'investigador Pieter van Ostaeyen indiquen que 562 belgues han viatjat a Síria o a l'Iraq. D'ells, 81 han mort. L'edat mitjana dels que marxen és de 26 anys. Amb mig miler de combatents a l'estranger, Bèlgica és el país de la UE amb més gihadistes per capita, amb 41,96 per cada milió d'habitants, segons els càlculs de Van Ostaeyen.

“Quan hi ha un atemptat, aquí alguns pares pensen: Uf, encara sort que no ha estat el meu fill”, se sincera Geraldine Henneghien, mare de l'Anis, que es va escapar a Síria, disposat a lluitar contra el que ell considerava les injustícies del món. “Podria haver estat un dels nostres fills, els manipulen i els renten el cervell de tal manera, que serien capaços de matar innocents”. En l'associació, detalla Henneghien, hi ha dos pares els fills dels quals han comès atacs suïcides.

Olivier, un dels fundadors del grup i el fill del qual, Sean, es va convertir a l'islam i tres anys més tard va viatjar a Síria, discrepa. Diu que el seu fill va marxar per lluitar contra el règim del president sirià, Bachar el Assad, i que no creu que hagués estat capaç de matar civils. “Ell volia ajudar el poble sirià”.

Olivier pensa que per derrotar als terroristes “és important entendre el que passa pel seu cap, per molt que les seves accions no tinguin cap mena de justificació. Els mou un sentiment de venjança pels morts per les bombes a països com Síria”.

Rentat de cervell

La gran batalla de Henneghien és la lluita contra els reclutadors. El seu fill el va captar un home que vagava pels voltants de la mesquita que va començar a freqüentar. Després d'assabentar-se que l'Anis havia marxat a Síria, no va parar fins a donar amb l'home que li havia rentat el cervell. La sorpresa de Henneghien va ser majúscula quan, després de denunciar-lo, va quedar en llibertat segons explica ella, per falta de proves concloents. “El reclutador ara està al carrer i el meu fill està mort”.

Al cap d'una estona arriba l'Awa, una altra mare, acompanyada d'una nena, amb aspecte abatut. Diu que des de dimarts, el dia dels atemptats, no pot parar de plorar. “Em passo el dia tombada al sofà, penso en els nens”. L'Awa treu de la bossa una bandera belga gegant i s'embolica en ella. “Estic orgullosa del meu país”. És com si sentís la necessitat de demanar perdó per unes atrocitats de les quals és víctima en primera persona.