Jeremy Scott, el nòvio perfecte de Moschino

Enmig de l'actual debat sobre si les passarel·les han quedat obsoletes, no només pels temps entre la presentació de les col·leccions i l'arribada de la roba a les botigues, sinó també com a format que necessita renovar-se per ser repetitiu, Jeremy Scott (Kansas City, Missouri, 1975) no dubta que aquesta pregunta no va amb ell, ni amb la firma que capitaneja com a director creatiu, Moschino. Les seves col·leccions es presenten amb una història al darrere, creada a partir d'una font d'inspiració, i troben el millor altaveu amb les desfilades. “Els meus xous són memorables i divertits. La roba es presenta en el context d'una història i això no ho poden fer tots els dissenyadors”, explica en una entrevista per correu electrònic, amb motiu de l'estrena del documental sobre la seva arribada a Moschino, Jeremy Scott: The People’s Designer, que va inaugurar fa uns dies el festival de cinema documental de moda Moritz Feed Dog, a Barcelona.

Scott és un dissenyador amb molts detractors que no comprenen l'estil irònic de les seves creacions, tal com reconeix la periodista de Vogue Suzy Menkes a la pel·lícula, alhora que va sumant fans que es rendeixen a les seves provocacions, com les bambes amb ales que va crear per Adidas, un must als barris més rapers de mig món, explica el cantant Asap Rocky. Ell és un fidel seguidor, igual que Katy Perry, Miley Cirus o Rita Ora, que dediquen un munt de lloances al film. Scott també es rendeix als peus d'aquests exponents del pop. De fet, el pop, en l'accepció més primària del terme, és la seva raó de ser. Ho va deixar clar en la seva estrena per a la marca italiana, quan va sorprendre amb models convertides en dependentes del McDonalds, abillades amb uniformes grocs i vermells que posaven en sintonia la M inicial de les dues companyies.

Va agafar les regnes de Moschino fa dos anys i mig i, amb poques col·leccions, ha recuperat l'esperit innovador i crític que van caracteritzar la marca, creada el 1983 per Franco Moschino (1950-1994). Després d'haver lluït una samarreta que resava “no parlo italià, però parlo Moschino”, Scott afirma sentir-se fusionat al 100% amb la firma italiana, que, a més, ha disparat la facturació amb el seu fitxatge. “L'originalitat ven. Crec que a Moschino he creat peces úniques i divertides. La gent les desitja perquè sent que no pot viure sense elles”, raona per respondre a aquest èxit.

Aquesta perfecta fusió entre firma i dissenyador és la que capta el documental, un treball sobre la seva arribada a aquesta casa d'alta costura que permet conèixer què pensa i què mou a aquest singular dissenyador, a més d'endinsar-se una mica en la seva intimitat, i permet conèixer el seu passat i la seva família. Criat en una granja de l'Amèrica profunda, des de petit ja va demostrar un gran interès per l'art i va començar a diferenciar-se a través de la vestimenta. Des que una professora a l'institut li va dir que podia ser dissenyador de moda, va començar a perseguir aquest somni, i no es va rendir malgrat els primers entrebancs i d'haver de muntar sencera la seva primera desfilada a París.

Això sí, a l'entorn rural i tancat on va néixer, va haver d'aguantar actituds de rebuig, reconeix la seva mare incrèdula al documental, sobretot perquè Jeremy era abans que res un bon noi, remarca ella. Però tot això ja no el corroeix. “Honestament, mai penso en aquella gent ni en aquella època de la meva vida. Sóc molt afortunat, he tingut una vida meravellosa, plena d'oportunitats i he rebut molt amor al voltant del món, així que no puc estar ressentit o enfadat pel passat”, explica Scott. Afegeix que molts dels seus somnis s'han complert, també alguns que mai havia imaginat, i així i tot, segueix tenint somnis “i encara són grans!”.

La seva ironia l'ha portat a crear una col·lecció de bosses i fundes amb forma de paquet de tabac i l'advertiment ‘fashion kills’ (la moda mata). Més enllà de la provocació, reconeix els seus dubtes sobre el fervor que desperta la moda: “L'addicció a la moda em pot anar bé a mi, però no estic tan segur que sigui el millor per a la societat”. Això sí, dóna la raó als consumidors sobre el ritme trepidant de les tendències. “El món es mou ràpid i els dissenyadors també ens hem de moure a alta velocitat per seguir el ritme. Mentre ho segueixin demanant els consumidors, crec que és legítim”, postil·la. Inconfusible, extravagant, excessiu, gràfic, autèntic, excèntric… són algunes de les etiquetes que li posen contínuament. "Accepto tots aquests adjectius i m'agradaria afegir sexi i divertit!", conclou amb actitud 100% Jeremy Scott.