El destí dels deutes oblidats

Dimarts: Caldrà fer als líders polítics una altra concessió: mai amaguen el que pensen, sempre diuen la veritat. Ens convé sostenir la quimera d'un governant incapaç de tergiversar el seu pensament. Per exemple: quan els vegem negar amb vehemència el que han fet o prometre solemnement el que mai faran, hem d'eximir-los de qualsevol sospita i imputar la seva distorsió moral al dogma dels nous temps. En la societat de la informació la lògica de l'incert substitueix el sentit comú. Heisenberg finalment triomfant sobre Aristòtil. A causa de la velocitat cibernètica, els desmentits precedeixen a l'error i els assumptes perden el seu encant enmig d'una revolta cognitiva: els esdeveniments podran ser i no ser al mateix temps. En aquest embogit paradigma només un ciutadà obsolet, voluntàriament reclòs en la nostàlgia, demanarà certesa allà on amb prou feines es pot trobar una inevitable ambigüitat.

Dimecres: Vaig enviar al responsable de la Marca Espanya una carta que encara avui segueix sense resposta: “Podries explicar-me com ho has aconseguit? Com has convençut el Govern espanyol per fer d'Espanya una marca? A les altes instàncies, a les tertúlies i a les acadèmies morals no deixen de lamentar que, per parlar del nostre país, els nacionalistes perifèrics utilitzin el malnom d’“Estat espanyol” (un eufemisme franquista, per cert). I a tu, no obstant això, t'encarreguen que la converteixis en un logo. Se sap que un expert en màrqueting pot vendre el que vulgui, però resulta sorprenent que per a aquesta mercaderia hagis trobat comprador. La benemèrita satisfacció amb què el ministre García-Margallo parla de la Marca Espanya denota la influència de les teves habilitats. Diu el ministre, anticipant-se a qualsevol retret, “mai hem volgut que Marca Espanya fos un projecte de relacions públiques, fum i paraules buides”. Es veu que una certa idea de la màgia publicitària sí que la té. Ja veurem quin balanç en fan el dia que es desmunti, però empeltar a la política l'argot del màrqueting és un assoliment del qual has d'estar orgullós. Així que digues, com ho vas aconseguir?”.

Dijous: Quan el record de Jaume Matas i el dels seus sequaços s'hagi extingit i ningú sàpiga ja com carai podia algú engalipar tanta gent durant tant temps, romandrà en la memòria de les generacions el testimoni d’Albert Vigoleis Thelen.

Abans que Hitler pugés al poder, l'escriptor renà va fugir de l'Alemanya nazi i va trobar a Mallorca un perible refugi temporal. En el seu aclaparador llibre L’illa del segon rostre (Anagrama, 1993) explica les seves memorables aventures i evoca la fascinació que li va produir aquella estranya societat.

Aquí va sobreviure durant cinc anys, atabalat per les penúries, però enlluernat pels personatges il·lustres, excèntrics, murris o abstrets que amenitzaven una existència suspesa en els límits del temps. Cap altre llibre supera la minuciosa, barroca, honesta i veraç memòria d'aquella ciutat suprimida per sempre per la Guerra Civil. Vigoleis Thelen va saber percebre com ningú la naturalesa de l'esperit encarnat amb tenacitat en una estirp irònica i elegant. Explica l'autor que, una vegada, amb un mal terrible en un queixal i sense una pesseta a la butxaca, va acudir a la consulta d'un dentista conegut. “No et preocupis, li va dir, ja em pagaràs quan puguis”. Anys després, lleument restablert en la seva economia de butxaca, Vigoleis va visitar el dentista i aquest, sorprès, va respondre: “No puc cobrar un deute que havia oblidat”.