Si parlem de política cultural

Aquests dies hi ha mala maror en el que anomenem política cultural. Però, què és? Què és la política cultural? És com una manera de parlar, sense manies, de quants diners tens tu i quants jo, i resulta que tu i jo som les institucions que els altres (nosaltres) votem i alimentem amb impostos. Anem als fets, que considerarem en l'extensió que dóna de si aquest article i que enumerarem per entendre'ns millor.

1. La política cultural de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, de l'equip de l'alcaldessa Colau. Dels comuns. D'aquests que aviat farà un any que, sense que ningú els donés permís, van guanyar les eleccions i van ocupar l'ala sud de Sant Jaume. No tenen política cultural, clamen els seus detractors. No es preocupen de la cultura de Barcelona, de la sacrosanta ciutat cosmopolita i fins amb aspiracions sobiranes. Què s'han cregut? Al seu organigrama no tenen una regidoria, no hi ha regidoria de Cultura, només una comissionada (sense poder de decisió al Ple), Berta Sureda. Tenen un regidor de moltes coses, Jaume Asens, que s'ocupa vagament de la cultura, i a més, segons vaig llegir dilluns a La Vanguardia, ja té un sobrenom que li costarà dies treure’s de sobre.

Doncs és cert: això de les difuses directrius culturals d'aquest cap i casal, allò del sobrenom m'és igual. Amb 11 regidors, sense majoria no ja absoluta sinó d'una certa presència, és bastant difícil governar Barcelona. A l'alcaldessa Colau li cal un pacte. I no serà per la dreta, és clar; i per l'esquerra, les coses estan com estan. Els de la CUP van a la seva, com si només hi fossin per a les vagues de transport. ERC i el PSC estan atrafegats amb la cosa electoral, ja sigui la catalana o l'espanyola. La regidoria de Cultura, un as a la màniga de l'equip Colau, no existeix ni es munta perquè no hi ha manera d'arribar a un pacte desitjable.

Però el que amaguen els detractors és que el 5% del pressupost de l'equip Colau és cultural. Ara destinarà 400.000 euros a bars que s'hagin de reformar per oferir música en viu. Mentre que el de la Generalitat és del 0,74% (per a Catalunya) i l'Estat practica la desinversió (un 79,4% des del 2010) i la política de terra cremada. M'avorreix donar la culpa a l'Estat, em limito a dir que més humilitat amb l'equip Colau. El conseller Santi Vila —partidari d'una “sobirania de base punk”, segons recull Laura Serra al diari Ara— acaba de proclamar que vol 50 milions més ara mateix. Bé, ja es veurà. De moment, és lleig que els anticomuns cantin la canya a aquests nois i a aquestes noies i els renyin cada dia. No passem de la guerra bruta ideològica.

2. Micro i macromasclisme. És una llauna insistir-hi, però, aquí el teniu, el masclisme persistent. També és política cultural, sens dubte. Moltes persones s'han indignat amb les declaracions d'un regidor del PP a Palafolls i les seves consideracions sobre l'alcaldessa de Barcelona, que no repetiré. La historiadora Isabel Segura m'explica que són del mateix to groller i ment obtusa que les floretes que el 1878 va rebre Dolors Aleu i Riera (1857-1913) quan va arribar a ser la primera doctora en Medicina a Espanya, per part de la premsa especialitzada. Bé, alguna cosa hem aconseguit. Ara ataca l'alcaldessa un indocumentat. No transcendeix tant, en canvi, que és freqüent, en reunions de política cultural, sentir parlar d'“aquesta tia” per referir-se a la comissionada municipal de Cultura i fins i tot a la mateixa alcaldessa. I en aquests casos ho diuen homes molt documentats...

Després hi ha el micromasclisme, aquesta tara tan carregosa. Em va sorprendre llegir aquest diumenge un article de Toni Soler, que no és tan gran com per això, i que tant ha contribuït a la creació de nous espais mediàtics, ja sigui el diari Ara o el programa Polònia, mitjans que en conjunt no són hostils al nou ajuntament. L'articulista escrivia: el president Puigdemont, el conseller Rull, però Ada Colau. No l'alcaldessa Colau. Sinó aquesta dona, vaja.

Passa a les millors famílies, per descomptat. No tinc prou dits per comptar, un dia sí l'altre també, en els mitjans que freqüento i llegeixo, el treball de sapa contra Barcelona en Comú. Ja sigui contra la seva líder i cap de l'alcaldia de la capital, ja sigui atacant a preu fet una política cultural que, tot i que sense atendre tant com caldria, no es pot dir que els comuns estiguin descapitalitzant en pressupost. Cosa sí que estan fent tantes altres institucions, públiques i privades. A la fi, sense pressupost sí que no hi ha política cultural.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.