Miguel Adrover: “La moda ha passat de moda”

Per Miguel Adrover, “la moda ha passat de moda”, i per això ara no hi juga. Però li agrada parlar-ne, com va demostrar ahir a Barcelona, on va inaugurar el cicle Out of Metrics, dedicat a creadors que han aconseguit el reconeixement mundial operant fora de les mètriques mercantilistes, un programa organitzat pel Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i Mazda Space. Davant d’un nombrós públic que li va dedicar un llarg aplaudiment final, el dissenyador, triomfador de les passarel·les a principis del segle XX, va oferir un discurs molt crític amb la indústria, el consumisme, les grans maison, el gegant editorial Condé Nast i l’editora més famosa del món, Anne Wintour.

Amb una americana de tall clàssic, barret marró i una llarga trena, Miguel Adrover (Calonge, Mallorca, 1965) va arribar ahir a la ciutat amb certa timidesa. En iniciar la conferència, reconeixia que estava una mica nerviós, perquè en els últims temps no ha sortit gaire del poble, va explicar. Viu al camp, en una zona rural de Calonge, amb la seva família, i no parla amb gaire gent. Però després va agafar confiança i es va deixar anar. Fins a criticar-ho tot, o gairebé, de la moda, una indústria que s’ha convertit en “un negoci per vendre roba que la gent no necessita” i que “ha desconnectat de la realitat”.

Va començar fent una retrospectiva de les seves col·leccions, en què s'hi reconeixia una creativitat que traspassava els canons de cada moment. La personalització, el reciclatge, la mescla de cultures, les crítiques polítiques i al sistema han estat presents en tots els seus treballs, des del disseny creat amb una bandera de l’ONU en el moment que els Estats Units menyspreaven aquesta organització, fins a uns vestits amb alicatats àrabs fets de patchwork que el van convertir en simpatitzant islamista per la CIA i el van obligar a fugir dels EUA arran dels atemptats a les Torres Bessones.

La conductora de l’acte, Charo Mora, el va qualificar d’“esperit lliure i sempre crític”. I ell no va fallar a aquesta definició, ni tampoc a la del cicle, que pretén portar autors que van a contracorrent i amb treballs que destaquen per la lògica humanista i de contribució social. Considerat un precursor de la moda sostenible, va reivindicar que la moda hauria de ser ecològica per llei, perquè si no es converteix en una normativa les grans marques no l’aplicaran.

Fan de la roba amb vida, de la que ha tingut una trajectòria, va fer una defensa del reciclatge. De fet, per a l’última col·lecció no va necessitar comprar cap teixit. Out of my Mind (2012) la va fer amb roba de la seva família, dels pares i dels avis, dels seus amics i d’ell mateix. “Sempre m’ha atret allò menyspreat, el que la gent no mira”. No va mostrar cap recança a reconèixer que és “un escombriaire” i que al món ja hi ha prou coses per crear-ne més. En aquest sentit, va animar els joves dissenyadors presents a la sala a investigar en reciclatge.

Però a banda de reutilitzar, ell és un gran defensor de l’estil de cadascú, i no entén com la gent pot comprar roba nova cada setmana. Va ser molt crític amb la dèria de canviar d’estil freqüentment i seguir les tendències que vénen dels anomenats prescriptors de moda. “Que una persona tingui milions de seguidors no vol dir que sigui excel·lent”, va dir. “No necessito una marca per sentir-me més segur”, va continuar mentre lamentava que això passi. De fet, va anar un pas més enllà en afirmar que “no té cap respecte per les companyies que tenen molts diners”. “No m’importa el poder, m’agrada allò desgraciat”, va afegir.

"M'han fet vergonya" les passarel·les

Per preparar-se la xerrada a Barcelona, va seguir les últimes passarel·les de París, Milà, Londres i Nova York. “M’han fet vergonya”, va afirmar, perquè veu la moda desconnectada de la realitat. Va trobar a faltar que algú reflectís o critiqués el que passa al món: la crisi dels refugiats, l’auge de l’extrema dreta o els atemptats islamistes. “No concebo la moda sense consciència social, ecològica i política”, va sentenciar, mentre recordava que el punk dels setanta era una resposta al sistema conservador. “Darrere la moda ara no hi ha res, està buida de contingut”, lamentava.

També rebutja el ritme frenètic de la indústria. “Fer 12 col·leccions a l’any és molta pressió”. Aquest sistema ha portat dissenyadors al suïcidi, explicava, i va anomenar Alexander McQueen, que era amic seu. “Potser ara els estudiants ja estan advertits de què vol dir entrar a aquesta indústria i es preparen per a aquest ritme”, va explicar, però quan ell va començar no pensava en res d’això ni en plans de negoci. “Només tenia la necessitat d’expressar-me” amb la vestimenta, va afegir.

També van rebre les grans maisons. Segons Adrover, Coco Chanel i Yves Saint Laurent van ajudar la dona a alliberar-se, van tenir el seu paper, però ja no té sentit que aquestes i altres grans firmes segueixin dominant la indústria. Ell creu que aquests grans noms tallen les ales de la creativitat als nous dissenyadors que hi treballen, que es veuen obligats a mantenir la línia del creador que va forjar la casa. Per això, va recomanar als estudiants que quan passin per davant de l’aparador d’una gran firma ni se’l mirin. “La joventut no ha de ser esclava de les velles glòries”, els va dir.

Les cadenes de fast fashion tampoc van escapar-se de la crítica. “No crec que Zara i H&M siguin bones”, també han contribuït a matar la moda, va dir, a més d'acusar-les de copiar les passarel·les i produir sense escrúpols. Pel que fa a les revistes, va criticar la més famosa. “Vogue no és la bíblia de la moda, és un negoci de Condé Nast, que ho controla tot”. A més, considera que no és gens saludable el poder d’Anna Wintour en aquest sector, perquè si ella tanca les portes a algú tothom li tanca, i “a ella l’interessa la revista i el negoci”. “No hi ha llibertat”, va tornar a lamentar.

A banda de les entranyes del sector, “la moda és totalment prescindible”, considera. “Si ens quedem sense aigua no importarà gens la moda”, aleshores, no entén com aquesta indústria no es preocupa pels problemes reals del món. Ell, que ha convertit un antic tendal d’una cafeteria de Luxor en un abric, defensa que la seva roba estarà al seu armari “fins que es trenqui de vella”. “La mare Terra ho posarà tot al seu lloc”, va concloure.

“Si arriba algú amb bon cor m’hi casaré”

Miguel Adrover es va fer un nom en el món de la moda després d'un aprenentatge autodidacte a Londres. El seu salt a Nova York el va portar a la fama. Va obrir una botiga considerada de culte, Horn, que també tenia dissenys d’un jove Alexander McQueen. A la passarel·la va entusiasmar el 1999 amb Manaus, Chiapas, New York City, i no va deixar de fer-ho mentre va desfilar. Amb només dues col·leccions li van donar el prestigiós premi del Council of Fashion Designers i Anne Wintour es va interessar per ell. Després de deixar Nova York per ser sospitós de simpatitzar amb l’islamisme, es va refugiar a Egipte, on hi té una casa. Va treballar durant nou anys per a Hess Nature, una marca alemanya pionera en moda ecològica, i actualment no dissenya per a ningú. Crea a casa, al seu ritme, mentre treballa al camp, segons diu. Explica que ha rebutjat firmes com Moschino o Tommy Hilfiger, però s’ho podria pensar i tornar a la indústria si es compleix la seva condició: “Si arriba algú amb bon cor m’hi casaré”.