Simplement, la Muriel

Cada vegada amb més freqüència al meu voltant se succeeixen morts absurdes, estúpides. Hi ha morts naturals, esperades, a les quals t’has anat fent a la idea. És veritat que, en molts casos, són les més amargues, sobretot quan per edat no tocava. Però després hi ha les morts sobtades, per malaltia o accident, de vegades espectacular, de vegades insignificant, la societat del risc.

Muriel Casals ha mort quan encara no li tocava, a conseqüència d’un atropellament absurd, molt a la vora de casa seva. Hi havia passat mil vegades. Mai no calculem que cada dia, per una simple distracció, correm greus perills. Se’n va donar la notícia fa un parell de setmanes; després del primer ensurt, no semblava que la cosa fos greu, i més si estava a cura d’un servei mèdic de confiança. Però el desenllaç ha estat el pitjor possible, el més temut. Sempre passa així, i fa molta ràbia, en persones que no s’ho mereixen de cap manera.

Muriel Casals era, simplement, la Muriel. Ningú a Barcelona no hi havia d’afegir el cognom, a aquest nom tan bonic i tan francès, tan adequat a la seva personalitat captivadora. La Muriel va ser una dona de bellesa delicada en la joventut i, malgrat que els cabells blancs van avançar ràpids en la maduresa i mai no es va voler tenyir, va continuar sent-ho en els últims anys, ja en edat de jubilació. No era una gran dama, com s’ha dit; aquesta ampul·losa denominació no li esqueia, sinó algú amb encant, una seductora molt especial. En aquell món progre de finals dels seixanta crec que va ser la primera persona que em va fer valorar una cosa que aleshores se solia menysprear: la bona educació, entesa com unes formes que expressaven respecte mutu, sensibilitat cap a l’altre sexe, senyals d’amistat, fins i tot gestos de tendresa subtil i continguda. Em va convèncer i així ho crec jo també des d’aleshores.

Aquest tret segurament forma part d’un aspecte que s’ha subratllat aquests dies: la capacitat mediadora que tenia, la intel·ligència per relacionar gent amb posicions molt distants. Aniríem millor si existissin moltes persones com la Muriel, respectuoses amb les persones però fermes en les idees, sense pretendre barrejar amistat amb partidisme. Quan Manuel Sacristán parlava d’algú de qui la paraula no es podia posar en dubte, l’exemple sempre era la Muriel, de qui deia que l’honestedat la portava gravada en els ulls blaus, tan transparents.

La Muriel va formar part d’un grup d’economistes formats en el gran moment de la Facultat d’Econòmiques de la Diagonal barcelonina. Aquells anys en què Jordi Nadal, Manuel Sacristán i Fabià Estapé tenien una idea clara i lúcida del que havia de ser una universitat, del que era ensenyar, del que s’havia d’aprendre, que la ciència no ha de ser incompatible ni amb la vida, ni amb la societat o la història. Les universitats, o s’assemblen a un bar o s’assemblen a un aparcament, les primeres són vives; les segones, mortes.

Doncs bé, Econòmiques era llavors un bar, no només ple a vessar de clients, sinó, sobretot, d’idees i debats, amb professors tan estimulants com els patriarques esmentats abans i altres de més joves, conversadors enginyosos, incansables fins a l’esgotament, entre els quals hi havia Ernest Lluch i Jacint Ros Hombravella. Sota la tutela dels patriarques, aquests últims van formar la seva escola: Antoni Montserrat, Eugeni Giralt, Joan Clavera, Emili Gasch —primera parella de la Muriel, pare de la seva filla—, Francesc Roca, Carme Massana, els Artal i molts d’altres.

La Muriel, l’encantadora Muriel, era la peça central del grup i ho ha continuat essent. La majoria eren llavors del PSUC, potser era tanta la fascinació per Sacristán, i després han anat virant cap al nacionalisme. Com a presidenta d’Òmnium, la Muriel ha exercit un gran paper públic en aquesta última etapa independentista. Ella ho era des de sempre, almenys des del 1981, quan, en un dinar amb Jesús Rodés, tots dos van dir alhora: “Bé, ara que tenim ja autonomia, hem d’anar per la independència”. Em vaig quedar sol defensant l’autonomia, però aquell dia vaig entendre certes coses que m’han servit per comprendre el present.

Des del punt de vista personal, la inesperada mort de la Muriel m’ha causat una pena infinita. Però fins i tot des del punt vista polític més general, crec que és una pèrdua: per a l’entesa, per a la concòrdia, fins i tot per al seny, si és que encara en queda.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.