Eduardo Mendoza es destapa com a actor prodigiós

Dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. La bona: al Romea es va representar ahir a la nit una de les millors funcions que es poden veure a la cartellera. La dolenta: era una funció única i, per desig de l'artista, mai més tornarà als escenaris.

Havia accedit, “incapaç de rebutjar un repte”, Eduardo Mendoza –era ell qui omplia l'escenari– a protagonitzar una de les sessions de solos que ofereix el Teatre Romea de Barcelona i el que va brindar va ser una nit meravellosa, plena d'intel·ligència, humor, ironia i sentiment. Sabíem que Mendoza era un gran escriptor, però la funció va revelar un actor com una casa de pagès. El ritme, la veu, la gestualitat, el domini de l'escena... tot un prodigi.

El monòleg del novel·lista va tenir el format d'una conferència, centrada en el fet teatral (però en la qual va parlar d'altres grans temes, com la vida i la felicitat) i amb el suport d'unes fotos projectades (algunes de tan impagables com una amb Reagan a la Casa Blanca i una altra fent de rei d'orient) i fragments musicals. Va ser una delícia escoltar l'escriptor (des d'ara l'actor) fent broma sobre la seva infància als maristes (!) o la seva suposada ineptitud per a l'art escènic, animant el públic a escapar-se durant els talls musicals o a deixar encès el mòbil i contestar les trucades.

Mendoza va deixar molt clar que era un acte únic i irrepetible: “Si em conviden al Festival d'Avinyó, a la Cour d'Honneur els diré: 'No, merci”.

Va explicar que té 73 anys i és la primera vegada que puja a un escenari com a protagonista, tot i que va revelar un passat d'actor aficionat però malaguanyat per “falta de coordinació”. Va fer riure de bona gana amb la seva reinterpretació de l'argument de Sol davant el perill culminat en “destrempada”, de la història del monstre de Frankenstein o de les confessions de Sant Agustí, va anunciar la seva jubilació i va parlar de comiats.

Era d'esperar que fes una referència a Rosa Novell, la seva dona, que va morir fa tot just un any i va oferir les seves últimes actuacions, cega, en aquest mateix escenari. La que va fer Mendoza va ser pudorosa, subtil, dolça: amb prou feines una imatge fugaç entre fotos de cirerers en flor a Kyoto amb la música tradicional de Sakura sakura: la mort en l'esplendor. I ja de tornada —retornant l'emoció al cofre del cor— a la vida, al teatre, a la literatura. La funció continua encara que sigui irrepetible.

Mendoza va acabar amb una metàfora sobre els rius i el mar i es va sorprendre divertidament davant dels calidíssims aplaudiments i bravos del públic, que el va fer sortir a saludar una segona vegada fins que ens va fer fora a tots fent afectuosament el gest de “marxeu, marxeu” amb les mans.