Mites de Renaixença i foscor

Aquella Universitat de Cervera que, segons la mitologia del 1714, representa al màxim els efectes de la repressió borbònica va ser considerada per molt temps el recanvi genocida de la Universitat de Barcelona —ja ben de capa caiguda— per un reducte de centralització construït sobre les runes de la nació sotmesa. A hores d’ara, encara sembla un sacrilegi admetre que la creació de la Universitat de Cervera acabà tenint un efecte positiu per a Catalunya, tot i que entre les conseqüències de 1714 hi havia un component tangible de represàlia. Però de forma substancial, la promulgació de la Nova Planta acabà convertint-se en una dinamo per a la recuperació econòmica de Catalunya. I què hi feia la Universitat de Cervera? A la llarga, representa un element de vitalitat intel·lectual, que no hauria estat gens propi d’un instrument de coerció cultural. Ben al contrari, Cervera esdevé —amb el magisteri jurídic de Josep Finestres, per exemple— un centre intel·lectual molt allunyat del clixé de provincianisme que és costum adjudicar-li. I tota una altra cara del XVIII queda al calaix del Baró de Maldà.

Mentrestant, encara debatem si la Renaixença és filla del romanticisme o de la Il·lustració. Quina Renaixença? Després d’Oda a la pàtria (1833) d’Aribau és amb Lo gaiter del Llobregat (1841) que Rubió i Ors —deixeble de Milà i Fontanals i condeixeble de Menéndez Pelayo— enceta aquella Renaixença que, segons Eduard Valentí, era una evocació nostàlgica de la disgregació medieval. Predominava l’arqueologia enfront de la vitalitat intel·lectual i verbal. El cas de Milà i Fontanals és paradigmàtic, perquè d’entrada no creia en l’expressivitat cultural de la llengua catalana.

Quan presenta Lo gaiter del Llobregat aquell 1841, Rubió i Ors diu en el pròleg hiperbòlic que Catalunya “pot aspirar encara a la independència; no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volumen de llur història, exèrcits de molts mil homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària...”. De quina literatura tan gloriosa i plena parlava Rubió i Ors? De fet, Oda a la pàtria, tot i que fou un poema de gènesi aïllada, té una capacitat expressiva i fluida que supera els versos, més de naturalesa documental que literària, de Lo gaiter del Llobregat. Convé considerar que Lo gaiter del Llobregat coincideix, per posar un exemple europeu, amb l’impacte dels poemes de Browning. Aleshores, quina és la comparació raonable entre la glòria invocada per Rubió i Ors i la realitat d’una literatura que pretén renàixer entre l’arqueologia i un escenari d’irrealitats? Verdaguer encara anava a escola a Folgueroles.