Tarradellas torna a la plaça Sant Jaume

Són dos quarts de dotze i els ferrocarrils de Reina Elisenda van plens de famílies que fan via cap a la manifestació de Societat Civil Catalana (SCC). Són veïns de la zona alta. Aspecte de famílies d'ordre, burgesos d'una altra època, però burgesos al cap i a la fi. La seva assistència a la mobilització a la plaça Sant Jaume em sorprèn perquè SCC va publicar dissabte dues piulades en què s'entenia que la burgesia local no era benvinguda: “La burgesia catalana només té un objectiu, el poder, i mentrestant s'enriqueixen”; “Acompanya'ns! Cercant el poder, la burgesia catalana ens empobreix i ens divideix”. Esperança Garcia, diputada del PP i present a la manifestació, apunta que ella no és de SCC però que entén que aquests missatges suggereixen que “està demostrat que als barris benestants sobretot voten Junts pel Sí. El que és important és que el procés ens empobreix i fractura la societat”. Garcia em sorprèn més perquè el PP ha estat la força més votada el 20-D a barris com Pedralbes o Tres Torres i perquè SCC preconitza cada dos per tres que no tots els catalans es poden ficar al mateix sac.

Hi ha burgesos catalans que se senten espanyols i que són habituals a les concentracions de SCC. No són els únics habituals, esclar; a la plaça Sant Jaume s'hi han trobat avui de nou persones de tota condició, sobretot votants del PP i Ciutadans –els dos partits que han secundat la protesta– però també el grapat d'energúmens que llueix banderes franquistes. Dos d'aquests han estat instats per voluntaris de SCC a amagar les banderes preconstitucionals, però no n'han fet cas. “Vigileu que no ens vegin els perroflautas”, ha dit un d'aquests abanderats de l'època del cromanyó als seus camarades. Finalment han estat expulsats pels Mossos d'Esquadra que envoltaven el Palau de la Generalitat. La seu del Govern català estava fortament custodiada per forces policials mentre que la seu de l'Ajuntament no tenia cap mesura especial de protecció.

Com passa amb les mobilitzacions de SCC per al 12 d'octubre, la trobada d'avui ha destacat per un ambient pacífic i popular però conservador, colors de sobretaula de casa l'àvia i olor de missa en castellà. Un grup de quatre senyores m'increpen per escriure a EL PAÍS com si aquest fos el butlletí del casal independentista de Tornabous. Critiquen aquest diari i La Vanguardia com si fossin la llavor del diable. “Mai escriviu el que diem”, repeteixen dues d'elles. Demano que em diguin el seu nom i cognom per citar-les, però es neguen a identificar-se. Finalment una companya seva accedeix a donar el seu nom perquè apunti fil per randa el que em dirà: “Sóc Mercedes Quintana, de Terrassa i lectora de l'ABC. Espanya és una. Sóc catalana des del segle XII i sempre hem estat units”. De Terrassa també he trobat representants de la Hermandad Nacional Jaime I, un grupuscle d'ultradreta, lluint una bandera espanyola gegant amb l'escut de l'associació, un poti-poti de símbols nacionalistes ideal com a emblema per jugar a 'Call of Duty'.

Mentre la senyora Quintana m'explica que és catalana des del segle XII –per tenir 900 anys de vida es conserva molt bé–, Joaquim Coll esperona els ànims dels presents. Coll acaba el discurs amb un elogi a un polític d'ERC: “Citant aquell gran president que va ser Josep Tarradellas, 'Ciutadans de Catalunya, prou procés!'”. De ben segur que l'ocurrència haurà esverat Quintana i les seves amigues, potser més i tot que quan l'acte ha acabat amb l'Oda a l'alegria i no amb l'himne espanyol i a les primeres files els avis remugaven emprenyats.

El camió que ha servit d'escenari era llogat a una empresa que ha reciclat unes lones promocionals de L'Esportiu perquè servissin de paret de fons. L'Esportiu, el diari esportiu d'El Punt Avui, semblava així patrocinador de l'esdeveniment. Els animadors de la festa han cridat durant una hora lemes des del camió de L'Esportiu. El missatge que més m'ha agradat, perquè són temps d'europeisme a la baixa, ha estat “Europa, unida, jamás será vencida”. El més curiós era una mena de revisió del Volem pa amb oli amb les paraules "el procés ens roba" que cantaven dos nois amb algú –no es podia veure qui era– tocant una guitarra. Marxo quan sona l'Oda a l'alegria i un pare de família es fotografia a tocar del camió/escenari amb una bandera franquista sostinguda pels seus dos fills. No sé si el procés ens roba, però segur que crea monstres.