El PSOE no és la CUP

La consulta a la militància socialista sobre un possible pacte d'investidura, anunciada per Pedro Sánchez, aporta una novetat molt discutible al complicat tauler en el qual es juguen els intents de dotar Espanya d'un Govern. No s'entén gaire que la consulta sigui no vinculant, si tan important és com a garantia dels pactes. Tampoc no s'espera al PSOE en el terreny de l'assemblearisme de la CUP ni en la imitació de Podem, que convoca consultes amb censos i resultats dubtosos, sempre molt controlades per una direcció d'estil leninista. Però el que frega l'irreal és posar-se a discutir els detalls de la ratificació d'un pacte la negociació del qual ni tan sols ha començat.

Sánchez es va veure ahir obligat a acceptar la celebració d'un congrés del partit al maig, en contra del seu criteri de retardar-lo tot el possible, i va decidir respondre als seus crítics amb un cop efectista. Mira de desbordar els aparells territorials refugiant-se en la militància, de la qual pel que sembla espera més escalf que dels dirigents.

El més criticable d'aquest anunci teatral és que afegeix problemes a la recerca d'una solució estable per a Espanya, que és el que importa als ciutadans. Però hi ha altres raons per censurar Sánchez per la seva arriscada iniciativa. Primer, perquè deixa en evidència la seva falta de lideratge. Aquesta tendència d'anar a les bases quan el dirigent té problemes és recurs de polítics mediocres i d'organitzacions populistes, no d'un partit seriós i compromès en la governabilitat d'Espanya. Fer-ho, a més, sense comptar amb els altres dirigents del partit —pitjor encara, esquivant-ne l'autoritat, ja que s'havia reunit amb ells dies abans i no els va informar dels seus plans— significa desconfiar de la democràcia interna del partit i fer cas omís de les regles del joc. Dinamitar les estructures per discrepar d'una decisió mostra poca responsabilitat per part de Sánchez.

I aquest pas demostra també el seu desconeixement de la naturalesa veritable del PSOE: un partit d'electors més que de militants, com ell mateix ha assenyalat últimament.

Las divisions internes dels partits redueixen les seves opcions electorals, sigui qui sigui el candidat

Ningú guanyarà amb aquesta maniobra: sotmetre el PSOE a aquesta baralla fictícia entre els que se suposen que estan més o menys a l'esquerra només servirà per aprofundir en la desunió del partit, posar en perill el seu futur i reduir les opcions electorals del proper candidat, sigui qui sigui. Tant de bo que Sánchez entengui la gravetat de la seva decisió i la corregeixi. Ja que tan sensible és al model de Podem, seria bo que considerés que ni tan sols aquest partit, autènticament populista, consulta a les seves bases les grans decisions, tret que s'entengui com a consulta el succedani que han practicat de vegades entre els seus registrats a Internet.

Tot parteix de l'estreta base parlamentària dels socialistes: només 90 escons, que els obliga a negociar el suport d'altres per aconseguir la majoria absoluta. Sánchez està disposat a intentar-ho, afavorit per la desbandada de Mariano Rajoy. No obstant això, dirigents significants del seu partit desconfien fortament de Podem i veten qualsevol acord que passi pels independentistes catalans.

La pitjor de les solucions és anar a unes noves eleccions sense la garantia d'uns resultats gaire diferents

A l'hora de crear una combinació, el líder socialista no ha de jugar a l'equívoc de dir que reunirà una impossible majoria progressista o d'esquerres. Les urnes no van il·luminar cap majoria d'esquerres, ni tan sols acceptant la hipòtesi extremament generosa que Podem sigui considerat com a tal; els seus diputats, juntament amb els d'IU i els socialistes, sumen 161 escons. No és menys cert que tampoc existeix una majoria de dretes i per això la minoria socialista, que normalment hauria d'anar a l'oposició, té l'oportunitat de participar en alguna combinació de Govern. Sánchez demana marge per allargar la mà “a dreta i esquerra”, però deixa enlaire si això significa intentar un pacte simultani amb Albert Rivera i Pablo Iglesias, incompatibles entre si, enmig de la desconfiança d'importants figures del seu partit cap a aquest últim. L'única cosa que Sánchez va deixar molt clara és que no dóna suport a Rajoy.

Amb els resultats del 20-D, la governabilitat només es pot resoldre de dues maneres: o el PP s'absté a l'hora de votar un president que no surti de les seves files o el PSOE fa el mateix respecte a un cap de l'Executiu d'un altre partit. En previsió d'aquest escenari, Felipe González ha advertit que el PSOE i el PP no haurien d'impedir que l'altre governi, si cadascú és incapaç de fer-ho per si mateix. Per més voltes que un hi faci, el futur poder executiu depèn que un dels dos accepti abstenir-se en la investidura. Si cap fa el pas, tots dos hauran de reconèixer la seva impotència i demanar als electors que arreglin el que ells es mostren incapaços de resoldre. És a dir, la pitjor de totes les solucions possibles: Govern interí de Rajoy i noves eleccions, sense garantia de resultats substancialment diferents. I sense que ni tan sols estigui clar com podrien convocar-se abans que algú hagi acceptat sotmetre's a una primera votació d'investidura, tal com exigeix la Constitució.