_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Traïdors

Seria una mesura d'higiene pública i de sanejament del debat democràtic bandejar del periodisme les venjances personals i els insults tavernaris

És quelcom que passa a totes les comunitats, ja siguin reals o imaginades, que generen sentiment de pertinença: clubs de futbol, nacions, organitzacions polítiques, famílies ideològiques o cenacles culturals. Em refereixo al fet que, si un membre del grup trenca amb ell i s'incorpora o defensa a una comunitat rival, competidora, des del col·lectiu que ha abandonat se'l desqualifica immediatament com a traïdor, que canvia de camisa, venut, etcètera. Per posar un exemple molt primari, vegeu com reaccionen les aficions futbolístiques quan un jugador emblemàtic fitxa per un altre equip i, més tard, acudeix en qualitat de visitant a l'estadi propi.

Doncs bé, sent aquest un fenomen tan deplorable com universal, durant els últims anys ha semblat que, a Catalunya, es manifestava només en un aspecte i en una direcció: per qualificar de traïdors i col·laboracionistes amb l'enemic aquells catalans contraris al procés independentista. Josep Antoni Duran Lleida —per posar, ara, un exemple il·lustre— ha conreat fins a la sacietat el victimisme de veure's titllat de botifler; i altres polítics o opinadors han passat el rasclet per les xarxes socials buscant improperis i desqualificacions dirigits contra ells, materials amb els quals demostrar la condició intrínsecament fanàtica, excloent i totalitària del nacionalisme català.

A sobre, la setmana passada va transcendir que un convergent curt de gambals promovia, a Sant Hipòlit de Voltregà, una moció municipal que demanava retirar el sou públic a qualsevol funcionari de la localitat que s'oposi a la independència. Aquí ho teniu! Persecució ideològica del discrepant, amenaça a la llibertat d'expressió, risc de fractura social...

No obstant això, en els últims temps hi ha hagut a Catalunya altres actituds i expressions que, si volem tenir una visió mínimament equilibrada de la realitat, tampoc haurien de passar desapercebudes. El fet que, primer en les llistes electorals de Junts pel Sí i després en l'organigrama del Govern de Carles Puigdemont, figurin persones procedents del PSC o d'Iniciativa ha desencadenat contra elles, en digitals, blogs i altres espais, un al·luvió d'insults i consideracions difamatòries o denigrants. Vituperis no anònims, sinó sovint signats per gent que, pel que sembla, conceben la lleialtat a unes sigles i la disciplina de partit com si el partit fos una secta; o com entenien l'obediència les regles monàstiques medievals: perinde ac cadaver ('a la manera d'un cadàver').

Així, per exemple, les decisions polítiques preses per l'exeurodiputat d'ICV han estat descrites a la xarxa com “la sagnant traïció de Raül Romeva”, entre al·lusions a “traïdors i trànsfugues buscapoltrones” i acusacions de “vendre's els ideals a l'enemic [SIC]per un plat de llenties”. No ha tingut més sort el flamant conseller de Sanitat, Toni Comín, qualificat de "canviacamises”, d'“independentista pel càrrec”; algú a qui “no se li coneixen grans assoliments en res” i que, amb el seu acostament a Esquerra, només buscava “una oportunitat laboral”.

Però la persona contra la qual les desqualificacions han arribat a un nivell d'autèntic linxament moral és l'exeurodiputada socialista Maria Badia i Cutchet. El fet que, el passat dia 19, fos nomenada directora de Relacions Exteriors a la conselleria que encapçala Raül Romeva va disparar certes glàndules biliars pel que sembla sobrecarregades: els fets eren un exemple de “deslleialtat, traïció, pèrdua d'ideologia”; Badia havia “utilitzat el PSC com un clínex (després de quaranta anys de militància, quin clínex més durador!), prescindia dels “seus valors, els seus ideals, els seus principis...”, de “sentiments, companys i vivències només per un càrrec” . El súmmum de la baixesa de l'article digital al qual al·ludeixo eren les referències —inexactes– a l'edat de Badia (“amb 69 anys, camí dels 70”) i la hipotètica atribució de la seva conducta a “demència senil”.

Realment, seria una mesura d'higiene pública i de sanejament del debat democràtic bandejar del periodisme —en qualsevol de les seves formes— les venjances personals, les referències buscadament ultratjants, els insults tavernaris. Però, de moment, estaria bé que els catons i altres caçadors d'actituds totalitàries corregissin el seu estrabisme. Perquè la diputada socialista Marta Moreta —a qui anava destinada la lamentable moció de Sant Hipòlit de Voltregà— va dir que allò era “feixisme”; tenia raó, i l'autor del disbarat ha demanat disculpes. Però, si allò era feixisme, l'odi de tots aquests inquisidors de pa sucat amb oli contra Romeva, Comín, Badia i altres, què és? Saludable pluralisme d'idees?

Joan B. Culla i Clarà és historiador

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_