Meteor Colau

Les esquerres transiten a Catalunya per camins inimaginables fa quatre o cinc anys, quan van ser desallotjades del Govern de la Generalitat, van perdre alcaldies tan importants com les de Barcelona, Badalona i Girona i, finalment, també la part d'influència que tenien en l'últim Govern de Rodríguez Zapatero. El 2010 i el 2011 van ser anys electorals pèssims per a les esquerres a Catalunya i a Espanya. En aquell moment era inimaginable que una coalició a l'esquerra dels socialistes impulsada per Iniciativa Verds - Esquerra Unida (ICV-EUiA) guanyés el 2015 l'alcaldia de Barcelona amb una activista social com a candidata. S'havia de ser molt agosarat per creure que el moviment del 15-M quallaria en un parell d'anys en un nou partit capaç d'aportar a les esquerres un impuls guanyador, com ha fet Podem.

No s'havia vist mai que un conglomerat format per tres partits i dues plataformes socials situades a l'esquerra del PSC fos la primera força a Catalunya en unes eleccions legislatives. Però va passar el 20-D. Qui podia imaginar raonablement el 2011 que el PSC, durant 35 anys partit hegemònic a l'esquerra, ocuparia com ocupa ara el tercer lloc al Parlament català, a la cambra a l'Ajuntament de Barcelona, i el tercer a les eleccions generals? Qui podia pensar llavors que una esquerra autodefinida com a antisistema com és la CUP aconseguiria la caiguda d'Artur Mas, encara que, en el mateix acte, es constituís en sustentació d'un nou Govern de Convergència i els seus aliats?

Dos terratrèmols polítics simultanis, els provocats per la crisi econòmica i la reculada autonòmica, han sacsejat i enderrocat el vell sistema català de partits. I n'han il·luminat un de nou. El més nou en l'àmbit de l'esquerra és que moviments socials i entitats cíviques s'han alçat com a grans catalizadors dels canvis, compartint el protagonisme amb alguns partits i arraconant-ne a d'altres, fins a l'extrem de donar motiu a un nou partit amb ambicions hegemòniques, Podem. Aquesta fenomenal sacsejada ha propiciat també l'emergència d'una nova figura política, Ada Colau, que no obstant això no prové de Podem i que introdueix un canvi totalment inèdit a Catalunya: un nou lideratge que sorgeix com un meteor a l'esquerra de l'espai socialista i aspira a consolidar un nou repartiment del poder polític.

Aquest nou escenari està per consolidar, esclar. Ahir ho va anunciar la mateixa Ada Colau. Consolidarem com un nou agent polític la confluència de partits i organitzacions socials duta a terme aquest últim any, va dir. Amb aquest anunci acaba, o això sembla –ja es veurà– l'excitant etapa de provisionalitat i successives improvisacions imposada pel calendari electoral. Si s'ha sabut extreure un rendiment tan excel·lent de l'etapa de caos creatiu, hi ha motius per creure que se sabrà encarrilar l'etapa de consolidació.

Què és el que ha confluït amb tant èxit electoral? En primer lloc, tres partits, dos amb dècades d'història, i un acabat de néixer. El nou és Podem. Els altres dos són ICV i EUiA, tots dos fruit de diferents evolucions del vell PSUC. Aquests tres partits i la Plataforma d'Afectats per la la Hipoteca (PHA), de la qual Ada Colau és fundadora, van promoure a les municipals la candidatura Barcelona en Comú, a la qual s'hi van afegir l'Observatori DESC, Procés Constituent, l'organització encapçalada per Arcadi Oliveres, i altres entitats com la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).

La mateixa operació es va repetir en moltes altres localitats. El seu gran èxit electoral els va portar a promoure una candidatura amb les mateixes característiques per a les eleccions al Parlament del setembre del 2015, amb el nom Catalunya Sí que es Pot. Va obtenir un resultat mediocre. Sense rendir-se, van repetir la fórmula a les generals del desembre del 2015, aquesta vegada sota el rètol En Comú Podem, que va aconseguir un èxit inèdit per a les forces que se situen a l'esquerra del partit socialista. Va guanyar, i es va erigir en la força més representativa de Catalunya al Congrés dels Diputats.

I tot això, cal preguntar-se, s'organitza per generació espontània? Qui ho dirigeix? Com es conjuminen organitzacions tan dispars i de grandària tan diferent? El llançament de Colau és simultani amb la inexplicada apagada dels lideratges d'ICV, EUiA i Podem. Aquesta és ara la qüestió, el nou repte.